Estafadors i estafats
LA FEINA
Eren tres amics que treballaven en una empresa que va tancar perquè l’amo va desaparèixer i els va deixar al carrer. Estaven desesperants perquè tots tres tenien una família i moltes factures per pagar.
Un dia van trobar un home que els va oferir una feina: canviar les rajoles de la seva cuina, tant les del terra com les de sobre el marbre. Van acceptar la feina i es van posar a treballar. Al principi tot anava molt bé: l’home els donava els diners perquè compressin els materials i els oferia aigua i refrescos perquè feia molta calor.
Quan van acabar la feina, l´home els va dir que no els podia pagar, que si volien cobra, només els podia pagar-los 300 euros cada mes per tots tres. Ells estaven desesperats i els dies anaven passant; anaven a casa de l’home i no els obrien la porta. La sort va ser que van trobar una feina de debò i allò els va salvar.
Carme Vallverdú
EL COTXE
Un dia, ja fa temps, ens vam sentir estafats.
Resulta que vam veure un anunci al diari, que es venia un cotxe. Com que el nostre era molt vell, no podia entrar a Barcelona, a causa de les normes noves de trànsit. Vam trucar per veure'l. L'anunci deia que estava molt bé i amb molt bones condicions.
Vam decidir comprar-lo, ja que el preu també s'ajustava al nostre pressupost.
El meu marit, com és de bona fe, el va pagar al comptat i s'el va emportar cap a casa, un cop fet el canvi de nom i assegurança, etc. Al principi, tot anava bé, però la següent setmana per estrenar-lo, vam voler fer una excursió cap a la muntanya.
Quan faltava poc per arribar a Vic, el cotxe va fer un soroll estrany i va començar a sortir fum del motor, una gran fumarada, tothom ens pitava , tot passant, per avisar-nos. Va fer plaff i es va quedar clavat al mig de la carretera, vam haver de trucar a la grua per portar-lo al taller. Allà ens van dir que el cotxe estava per al desballestament, el motor estava cremat per falta de d'oli, això que semblava el cotxe perfecte.
Vam intentar posar-nos en contacte diverses vegades amb el que ens l’havia venut i va ser impossible, havia desaparegut, ens vam sentir estafats.
Sí en algun moment penseu en comprar algun vehicle, no feu com nosaltres, assessoreu-vos bé abans de fer-ho…
Roser Casaramona
DESCONNECTAR
Ella i un company els divendres tenien una hora i mitja de descans a la feina. Van decidir desconnectar i anar cap a l’espai de Montjuïc, prop de la feina. Van començar a caminar i gaudir del sol i del verd. Era temps de primavera. Estaven pensant en quin lloc aturar-se per poder menjar l’entrepà que portaven.
Van agafar una de les escales automàtiques i de sobte va aparèixer un noi que els va aturar per poder parlar amb ells. El noi portava a la mà una carpeta i a sobre uns documents amb diferents signatures. Es va acostar a ella i li va apropar els papers i li va dir si podia signar que eren per reclamar una cadira de rodes per a un senyor que estava molt malalt, i que volien unes quantes signatures.
A ella, quan va veure el document, li va semblar una mica estrany que la lletra i els nombres del DNI eren amb un grafisme igual i senzill, semblaven escrits per la mateixa persona. Llavors ella, li dona un cop a la carpeta i s’adona que ja tenia mig oberta la cremallera de la seva bossa. El company també se n’adona, i veuen que el noi amb els papers marxa corrent escales amunt.
Ella va mirar dins de la seva bossa i no li faltava res. Quina sort que van tenir! Després d’aquest ensurt, van veure un cotxe dels mossos d’esquadra i els van comentar el fet…
Glòria Esteban
PETITES ESTAFES SENSE IMPORTÀNCIA (ens diuen)
A l’Alba li agrada molt fer llistes, avui està inspirada i decideix que és un bon moment per repassar les petites estafes del dia a dia …
Quan el paquet de macarrons del súper ja no fa mig quilo sinó 400 grams, però l’han apujat 40 cèntims, i ara per convidar els fills ha de comprar dos paquets i n’hi sobra mig.
Quan les petites formiguetes a l’estiu no van al seu niu sinó a l’armari del seu rebost.
Quan a l’aeroport volen que pagui 8 euros per un entrepà de pernil que no és ni pa, ni pernil.
Quan a la cafeteria dels expats li cobren 4 euros per un cafè aigualit.
Quan espera un tren que passa quan vol i va on vol, sense tenir res a veure amb les pantalles que l’anuncien.
Quan li cobren despeses de gestió de les entrades del concert que ha comprat per Internet, i ha gestionat ella soleta.
Quan va al banc i li presenten la llista de comissions com si li perdonessin la vida.
Quan li pesen el paper d’embolicar, o la safata, a preu de pernil ibèric.
Quan els polítics han decidit, ells solets, que no els cal complir res del que han promès.
Comença a pensar que potser en lloc de fer una llista, podria escriure un llibre.
Mercè Escolà
LA CITA
Estava en un moment de la vida inesperat i incomprensible. Els seus fills ja no la necessitaven, el seu marit, ves a saber on devia ser amb la nova parella, com sempre, més jove que l’anterior. Va decidir fer cas a les seves amigues i va entrar en una web de contactes “Quiero un rollo”. Després d’uns dies de familiaritzar-se amb les fotos dels usuaris i amb les converses, va acceptar una cita.
Li havia agradat la foto i la ressenya de l’individu. Havien xatejat durant uns dies i a ella li semblava que havia trobat la seva ànima bessona: un home elegant, de la mateixa classe social i cultura, divorciat, amb els fills grans, ganes de sortir i de viatjar, en fi, d’aprofitar la darrera etapa de la vida, en companyia.
Com vivien a la mateixa ciutat, van quedar a un cafè cèntric i conegut. Ella anava, com ara es diu, casual. Era l’estil que li quedava millor. Va buscar, entre els homes que hi havia a dintre, un que portés el diari Ara. Es va quedar astorada:
- el cabell canós i espès no existia perquè era calb com una bola de billar
- el cos atlètic era més aviat fofo i amb una prominent panxa
- i l’elegància era una americana de quadres i uns pantalons rebregats
Va fer mitja volta i va marxar.
Magda Ábalos
LA MUNDETA
La Mundeta té seixanta-set anys i ja en fa dotze que va morir el seu marit. Viu modestament de la seva pensió de viudetat. Ella, de jove, s’havia guanyat bastant bé la vida, perquè a més de fer de pagesa i ocupar-se de la casa, sempre trobava temps per fer puntes de ganxet per a les dones del poble que no en sabien o que no podien perquè treballaven a la fàbrica.
Ara continua amb la seva habilitat per arrodonir la seva pensió, però ha descobert una variació en el seu tracte a les clientes. Ara, quan li fan un encàrrec, l’accepta, el cobra per endavant i l’entrega a la clienta, puntualment acabat, simpàtica i acollidora, i l’anima a seguir confiant en la seva feina per completar l’aixovar de la seva filla.
Moltes li fa un segon encàrrec, sovint més important que el primer, i aquí ve la variació que ella ha ideat. La clienta li porta el fil i li paga, però la Mundeta es queda el fil i els diners, i no fa la feina. Les dones li truquen a casa, però ella no els obre la porta, i si se les troba pel carrer fa veure que no les veu o els assegura que té la feina gairebé acabada.
Diríeu que aquest comportament acabarà amb el seu negoci, oi? Potser sí, però a ella no li importa: tot el veïnat ja sap com actua, però sempre apareix alguna clienta nova que no n’ha sentit a parlar.
Montserrat Vallès
TRADICIONS
VASILOPITA
És el primer cop que viatgen a Atenes per conèixer la promesa del seu fill, la Déspina. Ella els explica que el 6 de gener, per celebrar l’Epifania, que per l’església ortodoxa és el baptisme de Jesús, es menja aquest pastís anomenat Vasilopita, i l’ha fet la seva mare, que viu a la casa familiar al nord de Grècia. Com mana la tradició hi ha amagat una moneda, el flouri, que porta un missatge de bona sort per a qui la trobi, i que el primer tall és per a Déu o, rient entre dents, per esmorzar l’endemà.
El coc és realment bo i molt dolç. En aquest viatge han descobert un munt de plats típics, el Santi està encantat amb les novetats culinàries, encara que a la Mariona el menjar no l’entusiasma. Ella està molt més contenta amb les visites als temples i ruïnes de la Grècia clàssica, els museus i les petites esglésies monestir bizantines que trobes per sorpresa tot passejant pel centre de la ciutat. De fet, el que més li agrada a la Mariona és fer turisme tan ben acompanyada per la seva família.
M. Carme Valios
LA CASTANYADA
Cada 31 d’octubre aquells amics es reunien a fer la Castanyada a casa del Sebastià. Tenia una casa molt gran a un poble de l’interior de Barcelona. Aquell dia el menjador irradiava amb la taula parada amb les estovalles blanques i la millor vaixella i cristalleria; la llar de foc encesa esperava les castanyes i els moniatos.
Tots col.laboraven en el sopar, el Sebastià feia el plat principal; els altres portaven el primer plat i els panellets, fets a casa, i els vins i el cava.
Sebastià, que era enginyer, cada any ensenyava alguna obra nova que havia fet a casa seva, que si la piscina, que si el jardí, que si una habitació per a la neta... Li agradava molt la música i viatjava a qualsevol ciutat europea, sobretot d’Alemanya, la seva ex-dona era alemanya, a sentir un bon concert. La cuina li entusiasmava i es dedicava a la nouvelle cuisine perquè deia que en la tradicional qualsevol dona li donava mil voltes.
Aquelles castanyades anaven passant i ells anaven envellint. Els sopars es van convertir en dinars perquè ja no conduïen bé de nit. Sebastià va tenir problemes de salut però mai va deixar de convocar els seus amics a la Castanyada.
Sebastià va morir i la colla d’amics no han tornat a reunir-se per celebrar la Castanyada. No han trobat cap casa amb el caliu de la del Sebastià ni cap amfitrió amb les seves qualitats,
Magda Ábalos
COCA AMB CIRERES
Si, com jo, vau estudiar a una escola de monges, recordareu, segur, la dita en castellà dels tres dijous que llueixen més que el sol; però el meu dijous preferit, el més esperat i desitjat cada any, era, sense cap dubte, el dia de Corpus; i no per estrenar vestit i sabates de xarol amb mitjons calats de fil, ni per anar a córrer darrere dels gegants que voltaven per la ciutat, no, era per la flaire de la coca amb cireres, que potser no coneixeu, però és la delícia més deliciosa del món.
El contrast de la massa saborosa i flonja, el sucre desfet, les cireres dolces i negretes que fèiem petar contra el paladar, i el punt àcid de contrast que ningú sabia d’on sortia, ens transportaven al cel.
La tradició diu que les feia el pesador de la plaça de la Farinera amb la farina que recollia després de les pesades, i amb les cireres que sobraven de la collita, i les portava als nens de l’hospici.
La realitat que jo vaig viuré és que les venien, a preu d'or, a totes les pastisseries del poble, algunes amb més renom que d'altres, i que en menjàvem tota la canalla de Reus el dia de Corpus.
No us vull fer enveja, però he pensat donar-vos una mica de feina, i us deixo un enllaç, una d’aquestes coses modernes, amb la recepta, per si la voleu tastar.
https://blog.lletnostra.cat/coca-cireres/
Mercè Escolà
DIMECRES DE CENDRA
Quan els meus fills eren petits vivíem als afores del poble. Ens coneixíem tots els veïns, i els nostres fills jugaven en els terrenys que no estaven edificats. El Dijous Gras agafàvem canyes per poder penjar les arengades, que nosaltres vestíem per veure qui les feia més maques.
El Dimecres de Cendra a la tarda, a l’hora de berenar, anàvem a un lloc on hi havia un garrofer, i allà ens menjàvem les sardines i enterràvem les espines. Era tot un ritual i ho passàvem molt bé
Carme Vallverdú
POBLE MARINER
Ella i els seus fills havien anat a gaudir del cap de setmana en un petit poble mariner. Només hi havia una botiga, on es podia trobar de tot. També hi havia un sol bar, on en dies concrets anaven a dinar.
S’estaven una casa davant la platja; a la porta d’entrada hi havia una cortina de cordo per evitar que entressin mosquits. Des del menjador veien el vol elegant de les gavines. A la part del darrere de la casa hi havia un jardí i una piscina, on a la tarda, els seus fills jugaven i es banyaven. Després, cap al vespre, sopaven i anaven a dormir. Sempre hi havia molt silenci, però a vegades es trencava amb el soroll de les onades.
Però una nit va ser diferent. De sobte ella va sentir la música d’una orquestra i el parlar fluixet de gent. Es va aixecar del llit i va sortir al carrer. Havaneres! Corrent va tornar a casa i va cridar el seus fills.
— Vinga, aixequeu-vos! Anem-hi! Tenim una sorpresa! Agafeu un mocador…!
I així tots junts varen anar cap a la platja a gaudir de la Cantada d’Havaneres.
Era un gran espectacle. Centenars de persones es van acostar amb barques i fondejaven a prop de l’escenari per seguir el concert. Van sentir l’havanera “La bella Lola”, i van treure el mocador i el van onejar a l’aire. I al final, ella va fer cua per recollir un got de rom cremat.
Glòria Esteban
L' APLEC
Em vaig aixecar molt aviat aquell dilluns de la Pasqua Granada, ja que havíem d'anar d'excursió al aplec de la Salut.
A la plaça de la Vila ens ajuntem les meves tres amigues i jo per anar-hi juntes. Pugem per la font del Cuento, amunt cap a l'ermita, passant per conreus i camps de fruiters dels voltants de Sant Feliu. Quan arribem, la plaça ja estava plena de gent de totes les edats. Primer vam anar a l'ermita de la Mare de Déu de la Salut, que aquell dia estava oberta per celebrar-hi la missa. A l’entrada, les parets estaven plenes de braços i cames de cera de les promeses que feia la gent a la Mare de Déu demanant-li la curació dels malalts.
En acabar la missa, la cobla La Principal del Llobregat va començar les sardanes. Les vam ballar totes, junt amb els nois de la nostre colla, En acabar les sardanes vam buscar un lloc a la muntanya per dinar, i menjar-nos els entrepans de truita que les nostres mares havien fet i posat a les bosses de roba que dúiem. En acabar de dinar, vam tornar a la plaça per ballar la segona part de sardanes. Acabem molt cansats però també molt alegres.
Cap al tard, fem el camí de tornada a casa contents d’haver passat el dia de l’Aplec de La Salut, allà pels anys 60. En guardem un grat record.
Roser Casaramona
FIRA DE SANTA LLÚCIA
El meu home, abans de marxar a l’obrador, a la seva feina de terrissaire, m’ha ajudat a omplir les cistelles amb les figures del pessebre que ha modelat els últims mesos. Les hem embolicades amb papers de diaris amb compte de no trencar-ne cap. Ell marxa i jo desperto els nens i faig un bon esmorzar per a tots tres, perquè avui el dia serà llarg i, si Déu vol, tindrem molta feina.
De bon matí ja som a la Plaça de la Catedral muntant la paradeta: els veïns de cada any ens ajuden a posar una fusta gran i quatre prestatges coberts amb un llençol, i a protegir-ho tot amb un envelat untat amb oli de llinosa per si plou. També posem a punt un llum de petroli per quan es faci fosc.
Ja comencen a venir els primers curiosos, esperem que a més de mirar comprin! Els nens volen ajudar, són quiets i assenyats peró les criatures han de jugar, ja fan prou de no destorbar gaire! Va passant el matí i la caixa es va omplint. Aviat arribaran les “llucietes”, les cosidores que avui celebren el seu dia; la missa a la catedral n’aplega una bona colla i ja està apunt d’acabar, segur que ens compraran algunes figuretes abans del seu passeig pel parc de la Ciutadella!
Ja es fa fosc, els nens estan cansats i jo també. Avui plegarem d´hora: ho hem venut tot! Demà, sant tornem-hi, fins que s’acabi la fira o les figuretes!
Montserrat Vallès
Subscriure's a:
Missatges (Atom)