 |
La mare i l'àvia no estan d'acord
EL VESTIT DE GRADUACIÓ
Havia pujat a les golfes a buscar alguna cosa i, com sempre, en va trobar una altra. Aquesta vegada va ser un vestit. Era preciós, de festa, i els records es van amuntegar a la seva memòria
“Eren dies de molt enrenou a casa. Jo havia acabat els estudis i es preparava la meva graduació. El més important era el vestit per al ball. Havia d’anar a la modista, la més bona de la ciutat. La mare i l’àvia em van acompanyar, volien estar segures que no em passaria ni en l’escot ni en el volum de la faldilla. Bé, també eren elles les que el pagarien.
Vam començar a mirar revistes de moda. Encara recordo el que vaig triar, però la mare va dir que no i l’àvia va dir que sí. Com no es posaven d’acord, la modista els va dir que faria uns arranjaments que van semblar del gust de les dues.
Quan va arribar la primera prova va quedar palès que aquells canvis no m’afavorien. La mare no sabia a on mirar i l’àvia reia per sota el nas. Al final, la mare va dir en veu baixa, com si no volgués que la sentíssim:
—Bé, potser és millor que es faci el vestit tal com estava a la revista.
A les següents proves es va anar veient que el vestit que jo havia triat m’afavoria molt. No es va tocar ni l’escot ni el volum de la faldilla.”
Magda Ábalos
UNA TRADICIÓ
Aquell era el dia perfecte per dir-ho als avis. L’àvia els havia convidat a dinar per celebrar el seu Sant. Els pares s’havien conegut a Londres i només feia un parell de setmanes que vivien a Barcelona. La mare no coneixia la ciutat i havia vist molt poc la família del pare. El metge els havia confirmat l’embaràs, ja sabien que seria una nena i que tot anava bé. El pare va esperar les postres i quan van omplir les copes amb cava va brindar per l’àvia i va brindar per la futura neta. L’àvia es va emocionar i els va dir que aquella notícia era el millor regal que li havien fet mai. La mare va sentir en aquell moment una forta connexió amb aquella dona a qui coneixia poc. Però quan la mare va dir que ja tenia pensats noms de nena, l’àvia no li va deixar que acabés de parlar. S’havia de dir com ella. Aleshores la mare va dir que no i l’àvia va dir que sí, i el pare va dir que no costava res fer feliç a l’àvia i continuar amb la tradició.
Conxita Alcázar
EL SOMNI
I una tarda de molta calor vaig decidir parlar d'una vegada, i explicar a la mare i l'àvia que feia ja molts anys que la primera nit d'estiu que passava a la masia somiava que esgarrapava la paret per arrancar les flors que volia plantar al balcó del pis fosc i petit en què vivia, i quan em despertava, i sortia corrent a la porta per veure si estava en el món real, si encara era de nit, tremolava, i si ja era de dia, era capaç de riure, però em quedava quieta i no sabia cap on havia d’avançar.
I semblava que elles dues eren les primeres persones en qui pensava perquè les sentia presents al meu costat en el meu somni, i em donaven força per despertar-me. I que havia pensat que potser elles em podrien explicar alguna cosa.
Els va canviar la cara.
La meva mare va dir que no, i la meva àvia va dir que sí.
Però no van voler dir res més.
El temps va anar passant, i el misteri ha quedat sense resoldre perquè, quan l'àvia va marxar, la mare va esquivar el tema i mai més en vam poder parlar.
Mercè Escolà
FER TEATRE
L’activitat extraescolar que més m’agrada és anar a fer teatre i ballar, perquè em porta a veure’m, de gran, a dalt d’un escenari rebent els aplaudiments del públic: somio a ser actriu. Però, quan ho vaig dir a casa, hi va haver opinions diferents: la meva mare va dir que no, i la meva àvia va dir que sí.
A la mare no li agrada la idea perquè diu que no té futur, que el que haig de fer és estudiar i mirar de fer una carrera per no haver de dependre de ningú el dia de demà, que la vida de les artistes és molt dura fins que no troben un empresari que les contracti, i per arribar a ser famoses han de passar per molts escenaris.
La meva àvia, la mare del meu pare, m’anima perquè diu que, de jove, ella també havia tingut aquest desig, però eren altres temps i les dones només eren per casar-se, treballar a la fàbrica i algunes, si podien econòmicament, fer una carrera. I ella sempre em deia que sí, que jo podia tenir l’oportunitat que ella no havia tingut.
Carme Vallverdú
LA GUARDIOLA
El meu germà i jo tenim moltes ganes d’anar a Disneyland, a París, però la mare diu que de moment no pot ser. Vivim amb la nostra àvia perquè el pare va anar a comprar tabac i ja no va tornar i la mama treballa moltes hores per tirar endavant. Jo entenc que no pot ser perquè hi ha coses més importants, però ens faria molta il·lusió poder-hi anar, però aquest viatge per a quatre persones val molts diners. L’àvia és gran però està molt bé i té molta energia; cobra una bona pensió i ens ajuda molt en el que necessitem. Sempre està de bon humor i, quan surt per la tele l’anunci de Disneyland somriu i ens diu: “Mireu que maco! Heu de tenir confiança i ser pacients.
Han passat uns mesos. La mama fa vacances i nosaltres no tenim escola. Un dia l’àvia diu: “Veniu tots aquí”, i posa sobre la taula un porquet. Més aviat el pare d’un porquet, perquè és bastant gros, i és una guardiola. Ens dona un martell i diu: “Vinga, piqueu fort! (patapam patapam). Comencen a sortir diners per sobre la taula i nosaltres, bocabadats, mirem l’àvia, que diu: “Això és per anar a Disneyland. Ja podeu fer les maletes”.
La mare va dir que no i l’àvia va dir que sí, i tant que sí, que no es podria gastar aquests diners en res que li fes més il·lusió que anar tots quatre a Disneyland, a París.
Rosa Orenga
FINAL DE CURS
Havia arribat el final de curs. Els estudis m’havien anat bé: m’havia tret el batxillerat elemental al juny i no m’havia quedat cap assignatura pendent. Els meus companys de l’escola, per celebrar-ho, van organitzar una festa a la nit, amb sopar i ball en un local del poble.
A casa, a l’hora de sopar, quan hi havia tota la família, els ho vaig dir, i que em faria gràcia d’anar-hi. La meva mare va dir que no, i la meva àvia va dir que sí. Com havia d’anar jo, amb catorze anys, a una festa a la nit!, va dir la mare. L’àvia, que estava molt al dia, va dir que sí, que hi havia d’anar, i que a una certa hora ja em passarien a buscar. Hi va haver una forta discussió entre mare i àvia, però al final vam guanyar nosaltres i vaig poder anar a la festa, que va estar molt bé. Llàstima que a les dotze en punt va aparèixer el meu pare a recollir-me!
Roser Casaramona
LA PREFERIDA
La meva amiga em diu:
“La meva filla no és la preferida de l’àvia. La meva filla, moltes vegades, ha discutit amb mi per aquesta qüestió. I també raona amb els seus cosins, però els nois no ho reben bé. No s’ho creuen que la meva filla no sigui la preferida de l’àvia i sovint s’enfaden amb ella i li diuen tota mena de coses lletges que els passen pel cap, potser per certa gelosia.
La meva mare parla i no em dóna la raó: “La teva filla, és la meva néta preferida”. I ho raona dient que, encara que estima molt tots els seus néts, la meva filla és l’única noia de la família, lluitadora com ella quan era jove, i això és molt important per a ella. La meva mare ha tirat endavant tota sola la família en temps molt difícils.
Llavors, la meva filla molt emocionada i cofoia, ha conclòs: “La meva mare diu que no i la meva àvia diu que sí”.
Glòria Esteban
UN BON NEGOCI
“La meva mare diu que no i la meva àvia diu que sí”. Totes tres estem assegudes i molt serioses, elles al sofà i jo a la butaca petita, davant seu, i jo els acabo de fer la meva proposta.
Els he explicat que les criptomonedes són un negoci que té futur, que en pocs mesos el seu valor es multiplicarà espectacularment, que una amiga meva que estudia economia m’ha recomanat que en compri, que quan les vengui en trauré un bon grapat de diners sense risc i sense esforç. I els he dit que, ara que estic a punt de fer els divuit i, com que els estudis no em van gaire bé, he decidit aparcar-los de moment i dedicar-me als negocis. Però clar, com que encara no he trobat feina i no tinc diners, voldria demanar a l’àvia que me’n deixés uns quants, només quatre mil euros, dels seus estalvis, per al tema de les criptomonedes. Com que molt aviat els recuperarem, jo els hi tornaré i ens repartirem els beneficis.
A l’àvia li ha semblat bé la idea, però la mare m’ha muntat un sidral… Que què m’he cregut, que si em penso que les coses són així de fàcils, que hi ha negocis que tenen massa risc i s’assemblen molt a estafes, que si vull deixar l’àvia sense ni un duro… Les últimes paraules de la mare: “Amb els diners de l’àvia, ni criptomonedes ni criptopunyetes!”
Montserrat Vallès
"Escrit on aparegui la frase "la meva mare va dir que no i la meva àvia va dir que sí", proposta de treball de març de 2024.
Alícia al país de les meravelles, Tres llums i Coses petites com aquestes: ressenyes
Lewis Carrol, l’autor d’aquesta obra que s’inclou dins la literatura fantàstica, va ser una persona polifacètica, amb formació religiosa, matemàtic, escriptor, afeccionat al dibuix i la fotografia. La filla del degà Herny Libdell, amic de Carroll, és la protagonista d’aquest conte infantil amb missatges amagats destinats a ser descoberts pel lector adult. En mig de la narració apareixen poemes i cançons, jocs de paraules, paròdies de la moral victoriana de l’època i paradoxes lògiques. El relat comença quan l’Alícia s’adorm i en el seu somni veu un conill vestit amb armilla que passa corrent mentre es queixa que arriba tard, el segueix i entra per una llodriguera que la porta a un món irreal, amb situacions i personatges absurds, objectes que cobren vida i animals que donen ordres als humans. El personatge de la protagonista evoluciona intentant adaptar-se a situacions estranyes amb normes il·lògiques, de manera que a poc a poc va prenent consciència que tots els seus actes tenen conseqüències. Aquest conte infantil narra el viatge personal d’una nena que va des de la innocència de la infantesa a l’edat adulta.
Tres llums, de Claire Keegan, traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez, Editorial Minúscula, 2017, 112 pàgines.
Existeix la possibilitat que puguin passar coses extraordinàries i de fet passen. Moments com el que viu l’Edna quan a la platja, en la foscor de la nit, després d’haver estat amagada pels núvols, torna a aparèixer la lluna al cel. On abans només es veia el reflex de dues llums fent pampallugues, l’Edna veurà tres llums.
Aquest relat, curt i intens, transcorre en terres irlandeses i ens mostra la vida austera de la gent que treballa i viu al camp. Els pares de l’Edna, una família pobra amb molts fills, la porten a passar l’estiu a la granja d’uns parents. La protagonista, una nena mancada d’afecte, ens descobrirà com són els adults que l’envolten, què diuen i quins secrets amaguen. La història de l’Edna ens parla de l’amor incondicional, de l’amor dels pares, de l’amor dels fills i de la necessitat de d’estimar i sentir-se estimat.
Coses petites com aquestes, de Claire Keegan, traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez, Editorial Minúscula, 2021, 152 pàgines.
Claire Keegan és l’autora d’aquest conte nadalenc ambientat a la Irlanda dels anys vuitanta. El protagonista és un comerciant de carbó, fill de mare soltera, casat i pare de cinc filles, un home senzill que viu una vida “ordinària”, de rutines. Un dia d’hivern, pels volts de Nadal, porta una comanda al convent de monges del Bon Pastor, un internat per a noies on també fan feines de bugaderia. La casualitat fa que el Bill Furlong conegui en primera persona una realitat que se sap però que s’amaga i es tolera tot i que sigui immoral.
Per què les coses que tenim a prop son les més difícils de veure? Aquesta és la pregunta que es fa el protagonista.
Conxita Alcázar
Narracions al voltant d'un riu
LES BOTES D’AIGUA
Portava uns dies plovent. El gris del cel i la pluja constant donaven a la ciutat una tristor aclaparadora. El Xavi no estava trist, ell estava molt content; esperava que el riu es desbordés i que el seu carrer s’emplenés d’aigua com cada any. Ell gaudia amb les seves botes d’aigua, travessant el carrer i donant puntades a l’aigua que la feien enlairar i caure en forma de milers i milers de gotes.
Cada any el riu sortia de mare i entrava a les cases que estaven situades a la riba. Els veïns parlaven de l’alçada a què arribava aquell any. A les parets quedava la seva empremta. El Xavi va anar creixent, les seves botes d’aigua tenien un número més, però ell esperava amb la mateixa il·lusió que de petit l’arribada de la riada.
El Xavi va anar a la capital a acabar els estudis. Cada cap de setmana tornava a la seva ciutat i quan trobava els carrers inundats repetia la cerimònia de la infantesa: es posava les botes d’aigua i corria i saltava per damunt.
L’últim any de carrera el riu no es va desbordar. L’havien canalitzat! El va anar a veure al centre de la ciutat. Transcorria apaivagat, molt tranquil entre les dues parets que el sotmetien. Els veïns ja no parlaven d’on havia arribat l’aigua aquella tardor i ell ja no es tornaria a posar les botes d’aigua.
Magda Ábalos
RECORDS
Ja sabem que hem arribat al centre de la ciutat quan creuem el pont, amb les façanes senyorials que s’aboquen al riu, palaus majestuosos i el perfil de la catedral imponent. Les barcasses que al seu pas distorsionen el mirall de l’aigua.
Les ribes són un oasi allunyat dels soroll i les presses dels carrers que conviden a vagarejar i ens porten records de passejades d’enamorats, de quan el món és una bombolla que només es veu reflectit a les pupil·les del nostre estimat. Ulls plens d’esperança i projectes, de tot el futur que volem viure plegats i a la vegada jo només vull gaudir del present i atrapar aquest instant per gravar-lo al meu cor. El tacte de la seva mà en la meva mà, l’escalfor d’un sol pàl·lid d’hivern a la cara que dissimula les galtes enrojolades per la timidesa i la felicitat. El to de la seva veu tranquil·la parlant de mil coses i les llargues pauses que em feien dubtar si havia perdut el fil de la conversa. El somriure entremaliat que expressava la seva decisió i la seva incertesa. La mirada dolça i profunda que amagava més que no pas explicava. Tot el seu cos que em protegia.
La memòria és traïdora i embolica els records, que es confonen en el temps. Els records vora del riu, de la seva ciutat, de tot ell.
Carme Valios
EL MASCARET
Ja fa estona que van atentes als cartells de la carretera, deu quedar poc. Un trencall a la dreta indica l'entrada a Podensac.
Deixen el cotxe on poden, caminen de pressa cap al riu. Hi ha molta gent. Mira el rellotge, tenen temps, però no es poden encantar, el mascaret no espera ningú.
Troben un raconet i es preparen per a l'arribada de la gran onada.
Contempla el riu, ample, plàcid, una mica gris. No hi ha indústria al voltant, tot està escrupolosament net i polit. La gent, molta, està atenta i en calma, parlen en veu baixa. Hi ha un silenci lleuger, que allibera, Només de tant en tant algun ocell que crida i vola baixet, com si vigilés.
De sobte se sent una remor general i apareix a l'horitzó, encara lluny i borrós, el mascaret. Avui avança, diuen, a uns vint quilòmetres per hora. Ara els passa just pel davant una onada de gairebé dos metres i, lliscant amb ella, com una colla de petits grans gegants, avançant amb pas segur, els surfistes, Semblen els reis del riu.
Recorda aquell noiet francès que semblava sortir dels reportatges del Maig del 68, i que, potser per impressionar la nena de poble que ella era, li explicà que en algun lloc una enorme onada anava remuntant riu endins més de cent quilòmetres. No s’ho va creure, com altres coses que li deia.
I somriu.
Mercè Escolà
JUBILACIÓ
Li va arribar la jubilació i no sabia què fer, passejava pels carrers, mirava les obres, els nens que jugaven, fins i tot portava pa als coloms.
Cada tarda veia passar una noia molt maca i es trobava amb un noi de la seva edat; s’agafaven de la mà i marxaven junts tots somrients. Això passava un dia i un altre dia. Com que tenia molt de temps i molta xafarderia, pensava: “On deuen anar aquest parell cada tarda agafats de la mà?”
Un dia, mentre passava la parella de joves, es va trobar un conegut que el va aturar per preguntar-li com anava la jubilació i s’hi va entretenir una estona. Al final, quan el va poder deixar, va veure per on anaven: van baixar pel camí que porta al riu.
L’endemà els va esperar a la mateixa hora i, com que ja sabia on anirien, va agafar una drecera i, quina seria la seva sorpresa, els va veure que només anaven al riu a passejar i, de tant en tant, tirar pedres i fer-les botar.
Carme Vallverdú
EXCURSIÓ
Com cada estiu, un cap de setmana anem a casa d’uns amics que tenen una nena de l’edat de la nostra i uns bessons molt entremaliats. Sempre fem una excursió al riu amb tot el necessari per passar el dia, menys aigua, perquè la del riu baixa tan bona i tan freda! Tots contents, grans i petits escampem les estovalles per al menjar. Les nenes juguen amb les galledetes i l’aigua, mentre els bessons no paren d’anar amunt i avall. Una mica més amunt d’on som nosaltres, hi ha una senyora i un senyor prenent el sol en les seves hamaques. Ell s’aixeca i va cap a l riu i hi posa una garrafa per refrescar la beguda. Nosaltres, com que ja tenim gana, anem posant les coses damunt les estovalles.
—Nens —crida la mare—, veniu a dinar!
Els bessons venen corrent i s’asseuen amb cara de no haver trencat mai un plat i no es mouen en tota l’estona. La mare, estranyada que estiguin tan quiets, els toca el front per si tenen febre, però no en tenen. Comencem a dinar i, de sobte, una de les nenes diu:
—Mireu, l’aigua baixa vermella!
Baixa d’on hi ha la garrafa del senyor, que en aquell moment la va a buscar i la troba buida. La cara se li transforma: vermell com un pebrot, mira amunt i avall buscant una explicació i, molt enfadat, culpa la dona de no tapar bé la garrafa. Nosaltres, dissimulant, ens aguantem el riure.
Rosa Orenga
LA RIERADA
Gala, la noia d’aquesta història, és a la vora del riu conegut com la Rierada, un camí frondós ple d’arbres, el vent xiula i els ocells canten. La primavera arriba amb tota la seva plenitud. El soroll de l’aigua acompanya el recorregut dels reguerols cap al riu que l’acompanya.
És un camí ple de roselles, pedres i sargeixos, arbres caiguts per creuar el riu, i també fer indicadors de fusta, les senyalitzacions són de pins i escorça.
S’atura i agafa pedres del riu. “Que netes estan, són de mil formes i colors, recorden les mans d’un escultor quan treballa amb un pic i martell la figura que vol immortalitzar”. L’aigua del riu és cristal·lina, amb tonalitats verdoses. A l’apropar-se veu la seva cara relaxada, dolça, veu el cel, els arbres, els núvols...
Els núvols! Caram! s`està enfosquint, el riu sembla com si de sobte canviés de color, la llum solar s’ha apagat...
Sent un soroll de fons, una forta llum queda reflectida per darrere les branques dels arbres, tan altes. “Un llamp!, un llamp al bosc” exclama.
Per un moment recorda que els boscos de la ribera són caducifolis que creixen a banda i banda dels cursos fluvials, acostumen a estar amarats d’aigua del riu; és el cas d’aquest entorn, són oms, com explicava el pare quan sortien a caminar pels boscos.
Plovisqueja, serà millor reprendre la tornada, encara quedarà xopa, s`ha fet fosc, i ara no sap si trobarà el camí, no veu res...
Àngels Ruf
PAISATGE IDIL·LIC
Sóc a casa, miro pel balcó i veig que plou. La gent no sortirà al carrer, però jo avui vull anar a passejar per la vora del riu. M’espero una mica a casa i així vaig mirant si para de ploure. Decideixo sortir, intento passar pels porxos fins a arribar-hi. Vaig caminant per la vora del riu, un camí fàcil de terra. Hi ha molta boira però és un paisatge idíl·lic. En un punt del descens del riu, veig un edifici antic que fa patxoca. La casa és tot un monument. Hi ha moltes finestres, totes pintades d’un color blau cridaner. M’he assabentat que hi viu una família d’artesans que es dediquen a la confecció de mitjons molt diferents. Tenen tanta anomenada que fins i tot algun personatge de la televisió els visita de tant en tant per tal de fer-ne un reportatge. També m’han dit que és una masia, però que la gent li diu “La casa vora el riu”. Segueixo pel camí del rierol, veig que solen anar-hi animalets a refrescar-se i que hi ha gent que es treu les sabates i fan un massatge als peus d’aigua ben freda.
M’adreço cap el bosc, però segueixo veient el riu i veig nombrosos salts d’aigua que fan més pintoresc el paratge. Des de lluny veig el corrent d’aigua que segueix molts quilòmetres fins arribar al mar. En definitiva “La casa vora el riu” era un recer de pau i serenitat!
Glòria Esteban
PARÍS
Després de cinc anys de nuviatge, l'Enric i la Mari van decidir casar-se. No tenien gaires diners, però treballant tots dos i amb l’ajuda dels pares van ajuntar prou per a la boda i fer una gran festa.
Es va celebrar al mes de maig, es van ajuntar tota la família i amics a l'església del poble. Van fer una festa molt maca. Van anar de viatge de noces a Paris, que els feia molta il·lusió. Allà, van visitar Le Sacré Coeér, les Champs Elysees, el museu del Louvre, pujaren a la Torre Eiffel, etc. Estaven encantats.
Una nit, van agafar un vaixell que feia un recorregut per el riu Sena amb sopar inclòs. Va ser una nit molt especial: navegant pel riu es juraren amor etern.
Han passat deu anys i el matrimoni s'ha desfet; no han tingut fills i l'amor s'ha acabat, s'han divorciat. La vida continua i la Mari, amb un grup d'amigues de la feina, decideix fer una excursió a Paris. Visiten tots els llocs interessants que ella ja havia vist i, caminant pel costat del riu Sena, la Mari plora d'enyorament recordant els temps passats que ja no tornaran.
Roser Casaramona
Subscriure's a:
Missatges (Atom)