Macadam, de Lucia Berlin

RUIXIM

La melodia rítmica sobre la teulada, pausada i persistent, transmet calma i ganes de no llevar-se els diumenges al matí,. Arraulida sota els llençols i sense obligació de sortir de casa, obre les finestres per deixar entrar l’aire humit, l’olor de terra mullada i de vegetació fresca.
Entra a l’habitació esvalotada la petita de la casa cantant “ruix, ruix ... ruixim, xim-xim, les plantes estan contentes perquè les dutxa el cel, ruix, ruix, ruixim…” I vol sortir al jardí amb el paraigua vermell i les botes de goma.” Ruixim, ruixim…”, la paraula ja és música.
L’avi, abocat al balcó, mira la lluentor de les fulles mullades de l’hort i pensa que li agrada el ruixim, que va bé per a les collites i el camp. Que es beneficiós i no fa maleses com els xàfecs i les tempestes. Però l’àvia està amoïnada: volia sortir a passejar i no podrà per por de relliscar amb el bastó, igual que el Manel, que es lamenta parlant per telèfon mentre anul·la l’excursió amb els companys.

Maria Carme Valios



PROU

M’agrada la paraula prou pels diferents significats que té i per la seva força onomatopeïca.
Quan el pare estava enfadat i amb un cop de puny sobre la taula deia “Prou!” es feia un silenci sepulcral. Tothom sabia que havia de callar i creure.
En canvi la paraula és dolça quan a l’obra Terra Baixa en Manelic  contesta quan li pregunten si no li agradaria casar-se “Prou i reprou... si hi havia una dona que em volgués i... fos maca”
A mi m’agradaria  saber escriure més bé però no en sé pas prou.
I “Prou, s’ha acabat”.

Maria Àngels Colom



CAPVESPRE

La mare i l’àvia eren a la cuina. Jo havia sortit al porxo i mirava embadalida els últims rajos de sol. Havia fet un dia esplendorós però jo havia estat molt atrafegada. Per fi un moment de pau! El capvespre representava per a mi el final del dia, la posta de sol, la quietud, uns moments per a la meditació, per trobar-me amb mi mateixa.
Vaig girar el cap i vaig veure la mare cosint. Per a ella el capvespre era també el final del dia, però ella l’enllestia fent alguna cosa de profit: cosir. Això li permetia pensar en tot el que li quedava per fer. Jo tenia quatre germans!
L’àvia posava les mongetes i les patates a bullir mentre batia els ous per a les truites. Per a ella el capvespre era l’hora de preparar el sopar per a tots nosaltres, vuit en total.  I així cada dia!

Magda Ábalos


SOROLL
   
Després d’un dia molt fatigós, al capvespre m’assec en una roca a prop del mar i sento el soroll de les onades. Molt a prop, en una petita casa de pescadors, l’àvia fa el sopar i sent el soroll de les brases al foc. El gos, que corre per fora, sent el soroll del cotxe de l’amo que s’acosta.

Roser Casaramona



LIRÓ

El pare sempre que veia un ratolí assegurava que s’assemblava molt a un liró.
La mare, per despertar el meu germà crida: “Aixeca’t liró, que són les dues de la tarda!”, però ell continua dormint.
Marta, la meva cosina, sempre em deixa anar: “No siguis tan liró! A veure si t’espaviles una mica!”. Jo no entenc el que vol dir i quan l’hi pregunto es posa a riure.

Maria Teresa Naval



   FOSCOR

En la meva infantessa, aquesta era una paraula de prohibició. Era el límit entre la llibertat del carrer i el tornar a recollir-me a casa.
La mare la repetia sempre quan li demanava per sortir: “Quan es faci fosc ja has d’estar a casa.” I de tanta insistència es va convertir en un mantra per a mi. Estava tan pendent d’aquell moment del dia que moltes vegades em quedava abstreta mirant la bellesa del sol quan s’amagava.
També em cridava l’atenció quan el pare utilitzava aquesta paraula per definir a algú, dient que era una persona una mica fosca. A mi m’agradava escoltar les converses del pares, encara que a vegades parlaven tan discretament que no podia entendre-les massa, però els personatges foscos, que deia ell,  prenien vida en el meu cervell amb formes una mica peculiars.
Ara, encara que el capvespre ja no té el significat de prohibició, sí que continua sent per a mi aquell moment del dia en què tot es relaxa i puc recollir-me a casa per descansar de les dificultats quotidianes.

Dolors Álvarez



PALLA

Cada any després de la sega els marrecs contemplàvem com els masovers construïen el paller. La palla era la nostra joguina preferida.
—No trepitgeu la palla! —cridava sempre el masover.
—És un perill que tragueu tanta palla de sota el paller, un dia quedareu colgats —cridava la mare.
Però que bonic era veure com poc a poc anava creixent el paller, després de separar el boll del gra i la palla. El masover anava apilant-la ajudat amb la forca, trepitjant-la i estenent-la al voltant d’un tronc altíssim que havia clavat al mig i que servia d’esquelet al paller.
—La palla, llaç  dels animals —deia el masover— i última feina de la sega.
Nosaltres admiràvem la destresa del pagès veient com cada cop el paller s’anava fent més gran, i ens meravellàvem de la forma que el paller anava agafant. Ara tirant la palla amb la forca, ara expandint-la i aplanant-la, cada cop més alt i el diàmetre més estret, pujant amb l’escala per arribar-hi, fins que ja a la cúpula, paller acabat,  hi posava fang perquè aguantés i escorregués l’aigua de la pluja.
Ja teníem el nostre lloc de jugar fet, coves i habitacles imaginaris fets a la vora del paller i cada dia la mare repetint: 
—No jugueu amb la palla, acabareu colgats! 
I nosaltres cada dia:
—Anem a jugar amb la palla, el nostre lloc preferit!


Imma Cauhé


"Escriure un conte molt breu imitant Macadam, de Lucia Berlin: proposta de treball d'abril"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris apareixeran després de la revisió