"Més vell que el TBO", 100 anys de la publicació


“JOSECHU EL VASCO” TROBA NÒVIA
(TBO: Muntañola) 

La mare d’en Josechu estava preocupada: el seu fill havia arribat a una edat per trobar una dona per casar-se. S’adonava que ella ja havia perdut forces i a casa feia falta una dona jove per executar les ordres que ella donaria. S’havia fitxat en la filla del caserio d’en Joseba, una noia feta als costums de la terra, i pensava parlar amb el seu fill quan arribés.
En Josechu, com sempre, estava enfeinat al servei dels altres, i ara participava en les festes del poble delitant els turistes amb exhibicions de la seva força.
Havia arribat un autocar de dones de Andalusia que feien un recorregut pel país basc i ell les va convidar a seure als seus braços per enlairar-les. Elles el miraven indecises però la Macarena, més atrevida, les va animar:
—Ozú, mi arma, que no vei er cacho de hombre que è?  Eze no te zuerta azí le caiga la luna enzima...
En Josechu se la va mirar, i per primer cop va veure, en lloc d’un pes per aixecar, una dona molt bonica i fràgil, amb una gràcia que no havia vist abans, i per primer cop, el braç li va tremolar, però no li va caure la noia, perquè com a prevenció se li havia agafat al coll i no es va deixar anar mai més...
Aquella nit va fer les presentacions a la seva mare, que, per cert, va haver de prendre unes sals per recuperar-se del desmai.

Dolors Álvarez



“LA FAMÍLIA ULISES” VA A LA PLATJA
(TBO: Benejam) 

La família viu a la Rambla, en un pis molt gran perquè el necessite: són el matrimoni, tres fills, l’àvia i un gos. Tenen un cotxe de set places, amb el qual a l’estiu van a la platja. A la filla gran li agrada molt anar a caminar per la sorra i lluir el seu cos. Un d’aquells dies de passeig, un xicot alt i ros se li va acostar i van caminar plegats. El va presentar als seus pares i ells el van convidar a dinar a casa seva el diumenge següent. Pensaven que ja tenien nòvio per a la seva filla!
Va arribar el diumenge i el noi va acudir amb bona gana, es menjava tot el que li posaven al plat, cosa que feia molt contenta a l’àvia, que era la cuinera.
Uns dies després, el pare, anant a buscar el diari, va trobar el pretendent de la filla pel carrer, i, quina no seria la seva sorpresa quan el va trobar remenant les escombraries. Ell que ja veia la seva filla promesa amb un milionari ben plantat!

Carme Vallverdú 



“OT  EL  BRUIXOT” REFLEXIONA
(Cavall Fort: Picanyol)

Ara que començo a fer-me gran, m’adono que tinc molts interrogants sense resposta. Això em fa mal i em pregunto com he pogut viure tants anys amb tantes llacunes. Però potser vosaltres em podeu ajudar. El meu nom, OT, què vol dir? També estem acostumats a dir que cal fer, cada dia, una B.O.  Però tal com van les coses només veig:
Barreres         opressives
Balanç obscur
Bàlsams         oblidats
Bajanades      olímpiques
Baladreig        obsessiu
Badades         ocasionals
Bancs obstinats
Balbuceig ociós
Si vosaltres no me’n trobeu cap de millor (em refereixo al nom), el que m’agradaria molt, si no hi teniu cap inconvenient, és “Obrer Tafaner”. També em conformaria amb  “Obrer Tabalot”.
No voldria fer un badall pel fet d’estar ociós, ni semblar un objecte taciturn.  Així és que us dic: “A reveure i molts anys de lectura!”

Emília Brias



LA TRAMPA DE “MORCILLÓN I BABALÍ”
(TBO: Benejam)

Deien que semblava una cabra boja, i mai millor dit, però no li importava, ella només volia divertir-se. Era petita i àgil, saltava una vegada i una altra les tanques imaginant fantàstiques aventures, fins i tot va arribar a somiar que una nit, d’un bot, agafava un estel. Era valenta i s’enfrontava a qualsevol animal encara que fos molt més gran. Al hipopòtam li llançava pomes, als micos els estirava la cua, al pastor li amagava el sarró... Però el que ella no sabia és que Morcillón i Babalí, dos experts caçadors, li estaven preparant una trampa per caçar-la. Van fer un forat profund al prat on acostumava a menjar, el van cobrir amb canyes i herba i es van amagar a prop esperant que aparegués. Com cada dia, arribà fent brincs. Salta per sobre de la trampa i cau al damunt de Babalí i Morcillón, que,  fugen espantats i s’enfonsen  en la seva pròpia trampa.
I què va passar després? Això ho llegireu en la propera aventura.

MariaTeresa Naval



“ALTAMIRO DE LA CUEVA”, PINTOR
(TBO: Joan Bernet i Carles Bach)

 
“ Era pel temps de la prehistòria, 
  ara deu fer dos-cents mil anys… “
...vivia en una cova un xicot molt manyós, eixerit i treballador que es deia Altamiro. Tenia molta traça amb totes les manualitats. Feia feines a totes les coves del voltant, sobretot pintant les parets, i les decorava amb dibuixos, cosa que se li donava molt bé. Dibuixava animals, homes, astres, etc.
Un bon dia el cap de la tribu li va encarregar la decoració de la seva cova, ja que es casava aviat amb una noia que justament era la que li agradava a l’Altamiro. Va entrar decidit a la cova per fer el treball, però com que li va fer tanta ràbia, va començar a malpintar totes les parets, a empastifar-t´ho tot i a trencanr tots els utensilis de fang: plats, gots, càntirs i altres atuells.
   El cap, quan ho va veure, molt emprenyat, el va fer fora i el va desterrar per sempre mès. Des de llavors, ja mai més, desil·lusionat, no va tornar a pintar més parets per a ningú.
                 
                                                                            Roser Casaramona



“EL PROFESSOR FRANZ DE COPENHAGUEN” INNNOVA L’AUTOMÒBIL
(TBO: Joaquim Buigas) 

Tots estaven esperant la seva arribada a la convenció, la fama el precedia i els seus enginys eren coneguts arreu. Hi havia una gran afluència de públic, una dotzena d’inventors convidats a l’acte, a més de l’organització i la premsa que cobria la notícia de les presentacions de les noves tecnologies. Però el cert És que el professor feia tard, i no volien començar sense ell.
Es va sentir un gran rebombori que venia del carrer i tothom va sortir cap a l’entrada deixant la sala pràcticament buida. El professor Franz de Copenhaguen havia arribat a bord d’un dels seus invents. Conduïa el cotxe salta-tanques, una innovació de l’automòbil tradicional que afegia un mecanisme per saltar obstacles, per així poder fer drecera i escurçar el camí per arribar a bans al destí. Però després de saltar el mur del parc, per culpa d’una desviació per obres, s’havien perdut i tot plegat era la causa del seu retard. 
Ja dins l’auditori el professor va anunciar que a partir de l’experiència de la prova pilot del seu nou vehicle, per evitar pèrdues, estava rumiant un invent que indiqués el recorregut a l’automobilista que seria un complement ideal per al seu de cotxe salta-tanques; aquesta nova idea podria anomenar-se GPS: gran poder saltador.

Maria Carme Valios



“MORTADELO Y FILEMÓN” I LA SETMANA SANTA
(Pulgarcito: Francisco Ibáñez)

Tots estaven a Sevilla preparant per sortir amb els passos de Setmana Santa. Arriba Mortadelo disfressat de penitent i porta la notícia a Filemón: "Hem de seguir el Pas de la Passió, m’han suggerit que el Pedro vol convèncer la confraria perquè el votin a ell i no a la Susana". (El ciri que porta a la mà encén les faldilles del pas) 
Què fas, tabalot! –diu en Filemón tot abocant l’aigua de la pila d’aigua beneïda sobre les flames.
Els dos van ràpid a cercar al Cap confrare, han de avisar-lo del que es proposa el Pedro.
En Mortadelo es disfressa de portador i es cola sota el pas mig cremat, al donar-se la volta, fa caure la talla que encara estaven assegurant i tota la Germandat es posa en moviment.
És l’hora de dir-los la veritat. A duo els nostres dos detectius criden: "Conspiració contra la Susana! Pedro ataca!" I canviant-se la disfressa per la de ratolí, s’esmuny portes enfora, seguit del Cap, que explica que ha salvat la confraria de ser posseïda peels seguidors de Pedro.
Altre cop la T.I.A. ha fet la feina.

Imma Cauhé



“ZIPI i ZAPE” AL POBLE DELS SEUS PARES
(Pulgarcito: Josep escobar)


Era de nit, tot el poble dormia. Zipi i Zape van sortir de casa sense fer gens de soroll. Darrera d’ells, mort de son, anava el seu cosí, Sapientin. L’havien obligat a anar amb ells i estava mort de por.
Van arribar, sense cap entrebanc, al magatzem on el forner  guardava la llenya.
—Dóna’m el rossinyol, Zape. 
Zipi, en un moment, va obrir el cadenat.  Se’l va guardar a la butxaca.
—Ara, on anem? —va preguntar, amb veu tremolosa, Sapientin. 
—Al magatzem del vins —van contestar els dos bessons.
Allí van repetir l’operació i van canviar el cadenat pel del forner. 
Van fer el mateix a la botiga dels queviures i a l’estable de les vaques. Aquest últim cadenat va acabar a cal forner.
L’endemà el poble estava molt i molt esverat. La botiga no podia obrir, al forn no hi havia pa, no es podien carregar les botes de vi al camió i les vaques no deixaven de bramar.  Aquell matí no les havien munyit!
Tothom corria d’un lloc a l’altre provant els seus cadenats. Al migdia va tornar la calma.
Mort de soy i plorant, Sapientín va contar a la seva mare, la Miguelita, que no havia dormit aquella nit...                
El senyor Pantuflo volia que els seus fills treballessin tot l’estiu i, sense cobrar, al forn, als queviures, als vins i amb les vaques.
—NOOO!!! Va ser la resposta de tots.

Magda Ábalos 



“MELITÓN PÉREZ” ES VOL CASAR
(TBO: Benejam)

 Amb bastó i barret anava pel món, una mica despistat, el petitó  Meliton Perez. Sempre li passaven coses absurdes, però ell no s’immutava, diguem que no era massa espavilat.
Un dia va pensar que necessitava ulleres perquè les coses les veia massa petites quan estava a 300 metres lluny. Se les va emprovar i tot es va engrandir miraculosament. 
En Meliton un dia va decidir que es volia casar. Es va posar el barret, el bastó i les ulleres màgiques, i se’n va anar a passejar a veure si trobava alguna noia prou maca per a ell. De lluny en va veure una que era de la seva alçada i tenia un bon cosset; la va seguir  i va veure on vivia. 
Li va començar a enviar unes cartes d’amor tan maques  que la noia (que mai ningú li havia dit res d’estimació) se’n va enamorar. Van quedar per trobar-se. En Perez, sense ulleres, va veure una dona petita, escarransida i arrugada que se li atansava:   “Sóc jo, amor meu!”
En Meliton és va posar les ulleres màgiques i s’hi va casar.

Maria Àngels Colom



“ANA-EMILIA Y SU FAMILIA” ESCRIU RODOLINS
(TBO: Isabel Bas) 

 El meu nom és Ana Emilia 
i visc amb la meva família.

Diuen que soc obstinada
i una mica entremaliada.

Ara us explico la meva actuació
i veureu que tenia tota la raó.

Jo volia tenir un gat,
cosa pròpia de la meva edat.

Els pares em van dir que no,
però jo els volia fer canviar d’opinió.

El meu amic Agustí
em va trobar un ratolí.

El vaig deixar anar al menjador,
i tots van xisclar de por.

El pare el va empaitar, coratjós,
però el ratolí va tocar el dos.

Com que no sap on s’ha amagat ,
el tenim molt preocupat.

—Pare, el gat que demanava jo
podria ser la solució!

—Sí, res millor que els felins
per atrapar ratolins!

I ara tinc a casa un gat,
però sempre està enfeinat.

Montserrat Vallès


"Escriure una història  d'un personatge del TBO o d'altres historietes", proposta de treball de maig.

Un Sant Jordi de por

UNA  AFERRISSADA  LLUITA 

Vaig sortir de casa disposada a estirar les cames. Quatre passes em bastaven per a veure aquell porc senglar que sota el roure majestuós feia el primer àpat del dia. No m’atemoria. L’havia vist altres dies i jo podia passar tranquil·lament si no el molestava.
Per a més seguretat, vaig apropar-me al marge esquerre, gairebé restava coberta per la vegetació. De sobte, un fregadís d’herbes, un xiulet… i quasi fregant-me la cara, una serpent saltà, ben àgil i ferotge, sobre el senglar.
El senglar, escumejant i malferit, volia despendre’s d’aquella bufanda que l’asfixiava.  Es refregava per terra i amb les potes davanteres i amb l’ajuda d’algun pedruscall intentava desplaçar aquella soga a fi de poder-li clavar dentellada. Sacsejava amb totes les forces el cap. Volia clavar les dents a la serpent però ho va veure impossible perquè ja gairebé li faltava aire per respirar…  Però coneixia bé aquell roure perquè amb un tros de branca mal tallada que sobresortia s’havia rascat alguna vegada el llom. Donà una mirada calculant l’alçada justa, havia de ser precís, s’hi jugava, també, el seu darrer alè.
 Amb un últim impuls,  inicià una  correguda i  amb totes les forces estavellà el cap de la serpent, que quedà penjada, estabornida, agònica…
Com que després d’aquest espectacle les cames em tremolaven, vaig tornar cap a casa.

Emília Brias



LLUNA DE MEL 

El seu marit havia sortit a pescar en l’excursió preparada per l’hotel de moltes estrelles on s’allotjaven. A ella li hauria agradat un viatge de noces més tradicional, a París, a Nova York, a les Illes Gregues… però, no, la posició del seu marit demanava una altra cosa, i allí estava, en una mena de palafit de luxe, envoltada d’aigua, en una contrada on només anaven els molt i molt rics. 
Aquell matí havia decidit quedar-se i anar per les seves. Es banyaria, prendria el sol i aniria de compres a les botigues de l’edifici central. Va trobar un lloc paradisíac. Les aigües eren quietes i transparents, la vegetació ho envoltava tot, i hi havia una cascada al fons. Aleshores va donar la raó al seu marit: seria un viatge que recordarien sempre!
Es va posar despullada a prendre el sol, no hi havia ningú! Es va quedar adormida. Es va despertar amb una sensació estranya. Havia tingut un malson? Algú l’observava? Hi havia massa silenci? No ho sabia, però va mirar al voltant i la bellesa del lloc la va tornar a captivar. Nedaria cap a la cascada. 
Les aigües es van agitar subtilment. Ella no va notar res, una força incontrolable la va arrossegar cap al fons... Van ser uns segons. El seu lluent anell de casada, empès per les onades, va arribar fins a la sorra. Va ser l’únic que va trobar el seu marit i tots els que la van buscar.

Magda Ábalos



TERROR 

Em fa, i em feia, terror patir, i per això no els va costar fer-me renegar de la llibertat, de deixar la lluita que havíem començat amb el Sergi.
Volien, no solament destruir la nostra llibertat física, sinó també la interna, la més profunda. Aquella que et fa creure: “És igual el que em feu dir i el que em prohibiu, perquè dintre meu puc pensar i sentir  el que vull. Tinc la llibertat del cor i del pensament”    
El Sergi no claudicava, tot el sofriment físic que us podeu imaginar servia per dir i fer el que ells volien però no podien esborrar el desig de llibertat que hi havia en el més profund de la seva ànima. Aquells monstres varen ser capaços de ficar-se en la seva consciència i buscar el que li feia més terror per destrossar-lo del tot. 
Jo era amb ell i no podia parar de plorar i de cridar quan vaig veure el que li anaven a fer. Van agafar una gàbia de caçar rates de doble porta; la primera l’hi van posar a la cara. La reixa segona li quedava a uns deu centímetres, i entre aquesta i el final del tancat hi havia unes rates famolenques que sols esperaven que obrissin la porta per rosegar-li la cara. 
En Sergi no ho va poder aguantar i en ell es va enderrocar tot el que era humà. Es va convertir  en un animal  que sols menjava, dormia i plorava.

Maria Àngels Colom



A PROP DEL BOSC 

Després de molt estalviar va poder fer realitat els seus somnis. Va anar a viure en un poble petit, en una caseta amb jardí a prop del bosc. El seu error va ser que ho va fer a l’estiu i ho deixava tot obert perquè entrés la fresca. Però quan va arribar l’hivern, els dies curts i les nits llarguíssimes ja no li agradaven tant.
Una nit hi va haver una tempesta com ella no havia vist mai, amb trons i llamps. Es va ficar al llit perquè era on es trobava més segura i es va quedar adormida. A la matinada, quan va voler llevar-se, la llum no anava. Va posar els peus a terra i va notar una cosa tova i humida. Va fer un bot i va quedar asseguda al llit sense bellugar-se; tot eren fantasmes, només veia homes que la volien agafar, infinitat de visions li passaven pel cap.
Quan va clarejar el dia, no sabia si arrencar a córrer o buscar allò que havia trepitjat. Amb un ganivet a la mà va començar a buscar i va trobar una serp cargolada i amb la boca oberta. Va xisclar com una boja fins que els veïns van venir a ajudar-la i van avisar el veterinari, el qual va adormir la serp. Tothom li va recomanar que tanqués bé la porta perquè mai se sap què et pot entrar a casa vivint enmig de la natura.

Carme Vallverdú.



A LA SORTIDA DEL CINE 

Anava a buscar el cotxe aparcat al darrera del cine a la sortida de l’última sessió. S’havia fet de nit, la zona no disposava de fanals i estava fosc, ara veia que era un lloc sense urbanitzar, aquí i allà s’endevinaven munts de deixalles. 
Em comença agafar por i camino de pressa. El meu cotxe resta sol en aquell descampat. Ja soc dins del meu Ford  i em sento més segura, però no arrenca, ni tan sols s’engeguen els llums. Fent un esforç de valentia torno a sortir per obrir el capó, entremig de la brutícia del motor uns ulls brillants i rodons em miren i ràpidament una bèstia salta cap a mi en la seva fugida. Crec haver vist una rata amb una llarga cua. Em fan un fàstic patològic aquests animals que viuen entre la immundícia, i he de reconèixer que també em fan pànic només de pensar-hi. 
Amb la llum d’una petita llanterna puc entreveure que ha rosegat els cables de la bateria. Rumiant com resoldré l’avaria noto un petit frec a la cama, miro cap a terra i em veig rodejada de rates, desenes d’enormes rates fastigoses. Em quedo paralitzada de l’esglai, alço la mirada i veig que també han envaït l’interior del vehicle. 

Maria Carme Valios



L’EXPEDICIÓ 

L'expedició encacapçalada pel doctor Massagué, conegut per les seves experiències en estudis sobre fets anormals, partia a les vuit del vespre cap al bosc, acompanyat per un grup de  col·legues. . 
Al petit llogaret del Pirineu es parlava d'una gran bèstia que sentien de nit, però ningú l'havia vist mai. Deien que era un éssser meitat humà meitat os que tenia espantat a tothom. Havien trobat empremtes i rastres de sang, sempre desprès de les desaparicions misterioses de persones. Per això havien demanat ajuda a aquell grup d’experts.
Aquella nit era freda, humida i fosca, la gent tancava portes i finestres amb pany i clau per la por. El grup de set persones s'anava endinsant cap al bosc. En arribar a una clariana, muntaren una petita tenda de campanya, esperant esdeveniments. De cop i volta, cap a mitja nit, es comencen a sentir uns sorolls que s'anaven acostant, eren uns udols terribles, que arribaven del bosc. El so s’anava acostant i cada cop se sentia més a la vora.
Vencent la por, agafen les escopetes i es preparen per disparar. Quan apareix la bèstia amb la boca oberta i un aspecte sinistre, tots disparen i l'animal cau abatut. Quan s'acosten, van comprovar que era una espècie d'os estrany i pelut, però amb semblança humana. Va quedar mort a terra, però a la llunyania, quan tot era en silenci, es van sentir els mateixos udols esgarrifosos. Potser n'hi havia més, de bèsties?

Roser Casaramona



NIT TRANQUIL·LA

Era estiu, va arribar a un poblet, era el lloc indicat. Van oferir-li una habitació a les golfes d’aquella casa, des d’on es veien els estels com mai els havia imaginat, i podria gaudir del silenci i la pau que cercava.
Abans d’anar a dormir, va fer un volt per les quatre cases del poble i pel camí, passeig habitual de les poques persones que vivien allí. Tot era silenci.
Sense presses va arribar a la casa on estava a dispesa, va pujar a l’habitació i es va disposar a dormir. Estirat al llit, recordant tot el que havia vist, procurava cridar la son.
Ja mig endormiscat va començar a sentir passes, uns plaf-plaf, que de cop es paraven i altre cop uns quants plaf-plaf més, així un cop rere l’altre. Intentava saber d’on venien i aguditzava l’orella..., silenci... 
—M’ho ha semblat —pensava. Intentava dormir de nou, i altre cop les passes. S’aixecà, donà un volt per la casa, no es veia ningú, tot restava fosc, a la casa sols hi era ell.
 Així passà la llarga nit, sentint de tant en tant aquelles petjades.
—La casa està encantada i les ànimes vaguen a la nit? —començava a creure. Tenia canguelis.
Al mati, sense haver aclucat l’ull, no s’atrevia a dir el que havia sentit. Va arribar la dispesera, que amb tota naturalitat va dir:
—Espero que els coloms que durant la nit es passegen per la claraboia no l’hagin molestat gaire.

Imma Cauhé



MUTACIÓ 

Ni el camí enfangat per les pluges de la tardor, ni la boira, ni les recomanacions de la seva dona havien impedit que s’endinsés a l’espessor del bosc. L’escopeta l’acompanyava, fins que uns ulls salvatges li claven una mirada penetrant. Aterrit, escapa, dona una ensopegada i cau a terra. Desconcertat, intenta incorporar-se, però els seus braços no són braços, camina a quatre potes. Crida, però la veu no és la seva veu. És un animal acovardit que s’amaga. Els veïns del poble el busquen, només troben l’escopeta.
Veu les esmorteïdes llums del poble i s’apropa, aspira l’olor de les xemeneies i camina pels carrers solitaris. Arriba fins a casa seva ansiós i esgarrapa amb les potes la porta, udola llastimosament. Des de la finestra una dona atemorida contempla el rostre de la mort. Una esgarrifança recorre el seu cos i sobreposant-se a una por indescriptible abraça al seu fill.
Un estampit sec trenca el silenci de la nit. 
A la matinada la dona troba un llop mort a la porta de casa.

Maria Teresa Naval



POMES

Al meu fill no li havia agradat el cobrellit nou, deia que a dins de les pomes de l’estampat hi havia uns cucs que es bellugaven com si volguessin sortir i li feien por. Últimament li havia d’explicar un conte cada nit perquè li costava adormir-se. Ahir fins i tot es va despertar plorant i dient que els cucs havien sortit de les pomes i se’l volien menjar. El vaig convèncer que tot era un malson, que no hi havia cucs, que no havia de tenir por i que podia dormir tranquil, que jo vetllava per ell a l’habitació del costat. En aquell moment no sabia que, l’endemà, després d’aquella nit silenciosa, un cobrellit d’on havien desaparegut les pomes seria l’escenari del més cruel horror.

Montserrat Vallès


"Escriure un conte de terror on aparegui un animal", proposta de treball d'abril.

Coses del 2016

MILERS DE PERSONES ES CONGREGUEN PER VEURE L’ECLIPSI SOLAR

La reunió estava en punt mort, els assistents ja estaven cansats, era tard i volien acabar per poder tornar a casa. L’Associació Astronòmica de Sabadell s’havia reunit per programar les activitats a realitzar durant l’any i, entre altres fenòmens interessants, es produirien dos eclipses anulars de sol, el primer al 8 de març i seria visible des d’Àsia i Australià. Per anar a fer l’observació quedava massa lluny, pel cost econòmic i ja va quedar descartada. L’altre eclipsi es produiria l’1 de setembre; la data era força millor ja que la majoria de socis la podria incloure sense gaires entrebancs a les vacances laborals. El fenomen seria visible a Africà, al Brasil i Austràlia, també es veuria l’eclipsi parcial a les Canàries. 
Van sorgir diverses opinions: els que d’entrada ja no hi podien anar i preferien enllestir el tema, els que volien anar a les illes però per veure només els vint minuts de l’eclipsi parcial potser tampoc valia la pena, i els que proposaven anar més lluny on es pogués veure l’eclipsi anular en tota la seva grandesa.  
Al fons de la sala hi havia un home que encara no havia dit res, feia poc que era soci i abans havia estat membre del Club Astronòmic de París. Alçant una mica la veu per aconseguir que se’l sentís, va proposar que podien fer l’activitat junt amb el seu antic club. Ells organitzaven l’observació de l’eclipsi a l’illa de la Reunió, que, tot i que és a l’oceà Índic, és territori francès, i això facilitava molt les coses i abaratia costos. Es va fer el silenci i va començar una remor d’aprovació. En Philip es va oferir d’aportar tota la informació per a la propera reunió. Estava satisfet, s’havia sentit inclòs al grup i, si tot anava bé, tornaria a veure els seus antics companys.

Maria Carme Valios



TRES ORS OLÍMPICS PER A USAIN BOLT

Sempre he admirat els grans atletes, aquells que veiem per la televisió als estadis olímpics. Però confesso que l’admiració per tots aquells que la seva passió és córrer és influencia de la pel·lícula “Forrest Gump” de Robert Zemeckis i de la lectura de dos llibres: “De què parlo quan parlo de córrer” ,de Haruki Murakami i “Nascuts per córrer”, de Chistopfer McDougall. Uns relats fascinants, de personatges inoblidables, com la tribu dels tarahumara, a Mèxic, que durant segles han desenvolupat tècniques que els permeten córrer cents de kilòmetres, sense descans, fet que els converteix en els corredors de fons més ràpids de tots els temps. Vaig descobrir que el secret de la felicitat és als peus i que tots hem nascut per córrer. 
Jo només sóc un corredor aficionat, però considero que al llarg de la vida tots correm infinitat de curses de velocitat i al final constitueixen una llarga cursa de fons, on la fermesa i la resistència són imprescindibles.

Maria Teresa Naval



BOKO HARAM ALLIBERA 21 NENES SEGRESTADES

Aquell dia estàvem tota la familia veient la tele desprès de sopar, quan de sobte una notícia ens va deixar trasbalsats: a Nigeria, una organització terrorista de caire islàmic anomenada Boko Haram havia segrestat dues-centes nenes i no se sabia res d´elles.
Per què ens va preocupar tant la noticia? Era perquè la nostra filla petita marxava l’endemà cap a aquest pais africà com a cooperant d´una ONG catalana.
Va passar el temps i no se sabia si les nenes eren vives o mortes. Es creia que eren utilitzades com a esclaves sexuals per als soldats i altres baebaritats.
La nostra filla ja va tornar i ens explicava les condicions infrahumanes en què vivien a l’Àfrica i la necessitat d’ajuda que tenen.
A l’octubre del any passat van donar la noíicia que havien alliberat vint-i-una nenes, algunes ja mares amb els seus fillets. Es creu que encara queden 196 nenes de Chibok en mans del Boko Haram.
    Però tothom tenim l’esperança que seran alliberades molt aviat, i que s’acabarà el seu calvari.

Roser Casaramona



DONALD TRUMP ÉS ELEGIT PRESIDENT DELS ESTATS UNITS

—Ja ve. Ja ve...
L’expectació s’havia apoderat d’aquell lloc. Tothom estava pendent d’aquell esdeveniment tan esperat i el mestre de cerimònies va passar la notícia a l’interior de l’espai principal i va anunciar l’arribada:  
—Ja ve, senyor.
—Quien viene, Pere?
—Ell, senyor!  En Donald!
—Ah... El pelotudo!  Hazle pasar enseguida.
En Pere es va enretirar amb cortesia, fent la reverència acostumada, i va anar a recollir el nouvingut que es trobava envoltat per tots el assistents curiosos que volien tenir de prop el personatge. Li va donar les indicacions corresponents per acompanyar-lo finalment a l’espai principal.
—El senyor, Donald Trump, senyor...
—Hellow! mister! —va dir en Donald alegrement desplaçant-se amb soltura per la sala.
—Pasa...Pasa... Donald. !Sin miedo!  Que ya tenia ganas de tenerte cerca. Estaba esperando este momento con ansiedad. La liaste allá abajo, ¿no? Boludo!  Pensaba que no te atreverias a tanto, pero sí, ¡te atreviste! Por poco acabas destruyendo todo lo que a mi me costó crear millones de años. Tuvimos que mandarte un infarto para apartarte de la circulación... Me tenés muy harto...
En Donald es va quedar bocabadat mirant aquell ser que li parlava i que estava envoltat d’una aureola lluminosa.
—Pero.. no poder ser... !Dios no poder ser argentino!
—Por qué no? —va preguntar-li Deu-
—!Dios ser norteamericano! Somos el pueblo escogido...
—Pues ya ves que no. Aqui arriba no hay discriminación de nacionalidades. Somos todos iguales. Pere, sin ir mas lejos, es catalán, y yo también practico su idioma. Oi, Pere? No te diste cuenta de que los argentinos son tan amantes de la psicología i de rebuscar en el interior de las personas. Pues ahí está la respuesta... Los genes tiran!
—Mira, Donald —va dir Deu—, hemos pensado que vas a pasar una temporadita con nosotros hasta que limpies bien tu aura y tu cabeza pelotuda, y después, volverás a nacer en una nueva vida y un nuevo país: Méjico. Tendrás la grata experiéncia de limpiar tu karma pasando por las mismas situaciones que tu has creado para ellos, y no se hable mas del tema...
En Donald va començar a protestar, però a un petit gest de Deu la veu li va desaparèixer i només se’l veia gesticular, alhora que en Pere el portava al seu lloc corresponent d’expiació.
Diuen que passat un temps, va néixer a Mèxic un estrany nadó que va fer neguitejar els seus pares perquè, curiosament, els va sortir molt ros i amb un llarg  serrell que li tapava els ulls...

Dolors Álvarez



ELS FEMS DELS COLOMS, RESPONSABLES DE MALALTIES INVALIDANTS

Els coloms que hi ha a Barcelona i rodalies, quan els veiem, ens fan molta gràcia, i més a la mainada. Llàstima que porten malalties i brutícia als carrers i als edificis!
Jo recordo uns altres coloms. Els meus avis i alguns dels seus veïns de Sant Joan Despí havien tingut coloms missatgers a dalt del colomar. Quan eren jovenets els deixaven anar i volaven seguint un pal que duia una corda lligada amb una cosa que a ells els agradava. Volant així anaven reconeixent els voltants. Per menjar, els posaven veces i blat de moro trinxat i també unes pedretes perquè els ajudessin a fer la digestió.
Quan ja eren grans, l’exèrcit se’ls enduia amb camions cap a València i Torrejón. Cada colom portava una anella a la pota per poder-los identificar. Quan tornaven i els agafaven passaven les potes per un rellotge per poder saber a quina hora havien arribat.
Aquells coloms missatges fins i tot havien guanyat premis.

Carme Vallversú



L’OFICI DE PASTOR ES POT APRENDRE A INTERNET 

En quin embolic m’he ficat!
Jo em creia capaç de fer qualsevol cosa, així vaig dir-ho al pastor que em va contractar, també vaig dir-li que no n’havia fet mai de pastor, però que hi posaria totes les ganes per aprendre’n.
No deu ser tant difícil, pensava. Les ovelles, on va una sempre van les altres, només has de guiar-les a les pastures i deixar-les allí; havia vist que els pastors moderns fins i tot se’n van a dinar a casa i després tornen a recollir-les. Podré posar-me els auriculars i escoltar música tot el dia.
El primer dia el ramat se’m va ficar a un camp d’ordi sense segar, el xiulet que em va ensenyar el pastor perquè el gos les rodegés no em sortia i el gos no sabia què havia de fer i jo menys, la feina va ser meva, les rodejava per un cantó i s’esmunyien al camp per l’altre. Uf! quina feina vaig tenir per sortir-me’n!
El segon dia,vaig perdre dues ovelles que no sé on es van quedar, sort que el gos, més destre que jo, va saber trobar-les. Un altre dia, una va parir al mig del camp, no sabia si quedar-me amb ella, agafar la cria, deixar-la allí... Sort que el pastor, el de veritat, va arribar-se on estava per veure com anava la cosa i va salvar la situació.
Vaig intentar esforçar-me, però no aconseguia aprendre l’ofici de pastor, s’escapaven les ovelles, es dispersaven, entraven als camps... No vaig trigar a veure molt clar que jo no servia per a pastor, i molt a pesar meu vaig haver de acomiadar-me.

Imma Cauhé



ELS GRANS SIMIS PODEN LLEGIR LA MENT

Ben cert que és veritat!
Mireu el que em va passar l’altre dia i jutgeu vosaltres mateixos.
Era un dia de primavera, d’aquells que et conviden a sortir. Amb els nets vàrem decidir anar al zoo i us podeu imaginar allà on ens vàrem aturar i badar una estona: davant de l’illa dels grans simis.
Era molt interessant veure aquells animals creuats de braços i mirant-nos fixament. La pregunta era qui mirava a qui? Ells estaven molt quiets i semblaven interessats a observar el que feien  les humans.
N’hi havia un que estava davant meu i em mirava “amb interès”, jo també me’l mirava i vaig començar a gesticular amb els braços dient-li bajanades per establir algun contacte amb ell. I tant que el vaig establir! Al cap d’una estoneta el simi em va fer botifarra i se’n va anar i ni es va girar per dir-me adéu. 
Jo crec que la característica d’endevinar els estats d’ànim no és només dels grans simis sinó de molts altres animals com ara els gossos, els cavall i d’altres.
 Encara diria més, a voltes sembla que no sols endevinen els estats d’ànims sinó també el llenguatge humà. Com aquell gos que estava tot content enmig d’un grup de persones i una va dir amb veu fluixa, gens enfadada, “a mi els gossos no m’agraden” L’animal se la va mirar, va acotar el cap i se’n va anar.  

Maria Àngels Colom



PLANS PER COMBATRE LA CONTAMINACIÓ ATMOSFÈRICA A BARCELONA

Avui la meva ciutat, Barcelona, no té els colors mediterranis: cel blau, arbres verds,  al fons, edificis de diferents alçades, ben delimitats, i el mar resplendent. El seu “skyline” està envoltat per una mena de boira bruta semblant a un núvol, que és el resultat de la contaminació. 
Des de fa anys les grans ciutats busquen solucions per qua els nivells del diòxid de nitrogen de l’aire és superior a 200 mg/m3. Els cotxes i les indústries són els elements més contaminants. Les grans ciutats com Pequín, Los Angeles, París, Madrid i la meva, prenen mesures per reduir-la, però els seus intents no donen gaire bons resultats i, moltes vegades, són impopulars.
Els dos últims, rebaixar la circulació de cotxes mitjançant l’ús de les matrícules parells o senars, van aixecar molta polseguera i el darrer, retirar del parc automobilístic els cotxes vells perquè contaminen més que els nous, porta el mateix camí.
Lògicament, el paper dels més poderosos del món, entre els quals es troben els Estats Units i la Xina, com a països més contaminants, és transcendental i sense ells no millorarem, però també les petites accions de cadascú com, per exemple, utilitzar més el transport públic, reciclar, etc… faran que deixem a les generacions futures un món habitable.

Magda Ábalos


"Escriure un relat inspirat en una notícia de l'any 2016", proposta de treball de març.