Narracions al voltant d'un riu
LES BOTES D’AIGUA
Portava uns dies plovent. El gris del cel i la pluja constant donaven a la ciutat una tristor aclaparadora. El Xavi no estava trist, ell estava molt content; esperava que el riu es desbordés i que el seu carrer s’emplenés d’aigua com cada any. Ell gaudia amb les seves botes d’aigua, travessant el carrer i donant puntades a l’aigua que la feien enlairar i caure en forma de milers i milers de gotes.
Cada any el riu sortia de mare i entrava a les cases que estaven situades a la riba. Els veïns parlaven de l’alçada a què arribava aquell any. A les parets quedava la seva empremta. El Xavi va anar creixent, les seves botes d’aigua tenien un número més, però ell esperava amb la mateixa il·lusió que de petit l’arribada de la riada.
El Xavi va anar a la capital a acabar els estudis. Cada cap de setmana tornava a la seva ciutat i quan trobava els carrers inundats repetia la cerimònia de la infantesa: es posava les botes d’aigua i corria i saltava per damunt.
L’últim any de carrera el riu no es va desbordar. L’havien canalitzat! El va anar a veure al centre de la ciutat. Transcorria apaivagat, molt tranquil entre les dues parets que el sotmetien. Els veïns ja no parlaven d’on havia arribat l’aigua aquella tardor i ell ja no es tornaria a posar les botes d’aigua.
Magda Ábalos
RECORDS
Ja sabem que hem arribat al centre de la ciutat quan creuem el pont, amb les façanes senyorials que s’aboquen al riu, palaus majestuosos i el perfil de la catedral imponent. Les barcasses que al seu pas distorsionen el mirall de l’aigua.
Les ribes són un oasi allunyat dels soroll i les presses dels carrers que conviden a vagarejar i ens porten records de passejades d’enamorats, de quan el món és una bombolla que només es veu reflectit a les pupil·les del nostre estimat. Ulls plens d’esperança i projectes, de tot el futur que volem viure plegats i a la vegada jo només vull gaudir del present i atrapar aquest instant per gravar-lo al meu cor. El tacte de la seva mà en la meva mà, l’escalfor d’un sol pàl·lid d’hivern a la cara que dissimula les galtes enrojolades per la timidesa i la felicitat. El to de la seva veu tranquil·la parlant de mil coses i les llargues pauses que em feien dubtar si havia perdut el fil de la conversa. El somriure entremaliat que expressava la seva decisió i la seva incertesa. La mirada dolça i profunda que amagava més que no pas explicava. Tot el seu cos que em protegia.
La memòria és traïdora i embolica els records, que es confonen en el temps. Els records vora del riu, de la seva ciutat, de tot ell.
Carme Valios
EL MASCARET
Contempla el riu, ample, plàcid, una mica gris. No hi ha indústria al voltant, tot està escrupolosament net i polit. La gent, molta, està atenta i en calma, parlen en veu baixa. Hi ha un silenci lleuger, que allibera, Només de tant en tant algun ocell que crida i vola baixet, com si vigilés.
De sobte se sent una remor general i apareix a l'horitzó, encara lluny i borrós, el mascaret. Avui avança, diuen, a uns vint quilòmetres per hora. Ara els passa just pel davant una onada de gairebé dos metres i, lliscant amb ella, com una colla de petits grans gegants, avançant amb pas segur, els surfistes, Semblen els reis del riu.
Recorda aquell noiet francès que semblava sortir dels reportatges del Maig del 68, i que, potser per impressionar la nena de poble que ella era, li explicà que en algun lloc una enorme onada anava remuntant riu endins més de cent quilòmetres. No s’ho va creure, com altres coses que li deia.
I somriu.
Mercè Escolà
JUBILACIÓ
Li va arribar la jubilació i no sabia què fer, passejava pels carrers, mirava les obres, els nens que jugaven, fins i tot portava pa als coloms.
Cada tarda veia passar una noia molt maca i es trobava amb un noi de la seva edat; s’agafaven de la mà i marxaven junts tots somrients. Això passava un dia i un altre dia. Com que tenia molt de temps i molta xafarderia, pensava: “On deuen anar aquest parell cada tarda agafats de la mà?”
Un dia, mentre passava la parella de joves, es va trobar un conegut que el va aturar per preguntar-li com anava la jubilació i s’hi va entretenir una estona. Al final, quan el va poder deixar, va veure per on anaven: van baixar pel camí que porta al riu.
L’endemà els va esperar a la mateixa hora i, com que ja sabia on anirien, va agafar una drecera i, quina seria la seva sorpresa, els va veure que només anaven al riu a passejar i, de tant en tant, tirar pedres i fer-les botar.
Carme Vallverdú
EXCURSIÓ
Com cada estiu, un cap de setmana anem a casa d’uns amics que tenen una nena de l’edat de la nostra i uns bessons molt entremaliats. Sempre fem una excursió al riu amb tot el necessari per passar el dia, menys aigua, perquè la del riu baixa tan bona i tan freda! Tots contents, grans i petits escampem les estovalles per al menjar. Les nenes juguen amb les galledetes i l’aigua, mentre els bessons no paren d’anar amunt i avall. Una mica més amunt d’on som nosaltres, hi ha una senyora i un senyor prenent el sol en les seves hamaques. Ell s’aixeca i va cap a l riu i hi posa una garrafa per refrescar la beguda. Nosaltres, com que ja tenim gana, anem posant les coses damunt les estovalles.
—Nens —crida la mare—, veniu a dinar!
Els bessons venen corrent i s’asseuen amb cara de no haver trencat mai un plat i no es mouen en tota l’estona. La mare, estranyada que estiguin tan quiets, els toca el front per si tenen febre, però no en tenen. Comencem a dinar i, de sobte, una de les nenes diu:
—Mireu, l’aigua baixa vermella!
Baixa d’on hi ha la garrafa del senyor, que en aquell moment la va a buscar i la troba buida. La cara se li transforma: vermell com un pebrot, mira amunt i avall buscant una explicació i, molt enfadat, culpa la dona de no tapar bé la garrafa. Nosaltres, dissimulant, ens aguantem el riure.
Rosa Orenga
LA RIERADA
Gala, la noia d’aquesta història, és a la vora del riu conegut com la Rierada, un camí frondós ple d’arbres, el vent xiula i els ocells canten. La primavera arriba amb tota la seva plenitud. El soroll de l’aigua acompanya el recorregut dels reguerols cap al riu que l’acompanya.
És un camí ple de roselles, pedres i sargeixos, arbres caiguts per creuar el riu, i també fer indicadors de fusta, les senyalitzacions són de pins i escorça.
S’atura i agafa pedres del riu. “Que netes estan, són de mil formes i colors, recorden les mans d’un escultor quan treballa amb un pic i martell la figura que vol immortalitzar”. L’aigua del riu és cristal·lina, amb tonalitats verdoses. A l’apropar-se veu la seva cara relaxada, dolça, veu el cel, els arbres, els núvols...
Els núvols! Caram! s`està enfosquint, el riu sembla com si de sobte canviés de color, la llum solar s’ha apagat...
Sent un soroll de fons, una forta llum queda reflectida per darrere les branques dels arbres, tan altes. “Un llamp!, un llamp al bosc” exclama.
Per un moment recorda que els boscos de la ribera són caducifolis que creixen a banda i banda dels cursos fluvials, acostumen a estar amarats d’aigua del riu; és el cas d’aquest entorn, són oms, com explicava el pare quan sortien a caminar pels boscos.
Plovisqueja, serà millor reprendre la tornada, encara quedarà xopa, s`ha fet fosc, i ara no sap si trobarà el camí, no veu res...
Àngels Ruf
PAISATGE IDIL·LIC
Sóc a casa, miro pel balcó i veig que plou. La gent no sortirà al carrer, però jo avui vull anar a passejar per la vora del riu. M’espero una mica a casa i així vaig mirant si para de ploure. Decideixo sortir, intento passar pels porxos fins a arribar-hi. Vaig caminant per la vora del riu, un camí fàcil de terra. Hi ha molta boira però és un paisatge idíl·lic. En un punt del descens del riu, veig un edifici antic que fa patxoca. La casa és tot un monument. Hi ha moltes finestres, totes pintades d’un color blau cridaner. M’he assabentat que hi viu una família d’artesans que es dediquen a la confecció de mitjons molt diferents. Tenen tanta anomenada que fins i tot algun personatge de la televisió els visita de tant en tant per tal de fer-ne un reportatge. També m’han dit que és una masia, però que la gent li diu “La casa vora el riu”. Segueixo pel camí del rierol, veig que solen anar-hi animalets a refrescar-se i que hi ha gent que es treu les sabates i fan un massatge als peus d’aigua ben freda.
M’adreço cap el bosc, però segueixo veient el riu i veig nombrosos salts d’aigua que fan més pintoresc el paratge. Des de lluny veig el corrent d’aigua que segueix molts quilòmetres fins arribar al mar. En definitiva “La casa vora el riu” era un recer de pau i serenitat!
Glòria Esteban
PARÍS
Després de cinc anys de nuviatge, l'Enric i la Mari van decidir casar-se. No tenien gaires diners, però treballant tots dos i amb l’ajuda dels pares van ajuntar prou per a la boda i fer una gran festa.
Es va celebrar al mes de maig, es van ajuntar tota la família i amics a l'església del poble. Van fer una festa molt maca. Van anar de viatge de noces a Paris, que els feia molta il·lusió. Allà, van visitar Le Sacré Coeér, les Champs Elysees, el museu del Louvre, pujaren a la Torre Eiffel, etc. Estaven encantats.
Una nit, van agafar un vaixell que feia un recorregut per el riu Sena amb sopar inclòs. Va ser una nit molt especial: navegant pel riu es juraren amor etern.
Han passat deu anys i el matrimoni s'ha desfet; no han tingut fills i l'amor s'ha acabat, s'han divorciat. La vida continua i la Mari, amb un grup d'amigues de la feina, decideix fer una excursió a Paris. Visiten tots els llocs interessants que ella ja havia vist i, caminant pel costat del riu Sena, la Mari plora d'enyorament recordant els temps passats que ja no tornaran.
Roser Casaramona
Un carrer de ciutat
IL·LUSIÓ
Soc a casa avorrida i penso que m’agradaria anar a fer una volta per distreure’m. Vaig caminant pel centre de la ciutat. És un dia de l’estiu. Per la calor porto el cabell recollit. Vaig vestida amb el meu color preferit, negre, brusa, pantaló, americana i sabates. I per trencar el color fosc m’he posat un collaret vermell, que també és un color que m’agrada
De sobte, veig una persona que em resulta familiar. De què la conec? Ella també em mira un instant. Segur que és una actriu. Els actors que surten per la televisió, quan els veig en persona, em semblen coneguts, fins i tot parents. No puc deixar de mirar-la. Ella s’ha aturar en un semàfor. La segueixo per saber on va fins que es para i entra en un portal prop de casa meva. Mútuament ens anem mirant amb ganes de començar una conversa. Així ho he fet. Li dic:
—Oi que ets una actriu d’una sèrie que segueixo, “La Pamplina”? M’agrada molt com treballes.
Ella em contesta amb ganes i em confirma que sí que ho és i ens fem una rialla. Em diu molt amablement que també li agrada que li diguin aquestes coses. Diem “Fins aviat!” i vaig cap a casa contentíssima. L’altre dia vaig sortir i la vaig tornar a veure, però aquest cop em va saludar ella. Quina il·lusió!
Glìria Esteban
TIC-TAC
Quan veig aquest aparador ple de rellotges no puc deixar de recordar com de petita em fascinava la història de les busques, i em podia passar hores embadalida contemplant com la gran avançava pas a pas, i la petita tan a poc a poc que gairebé no es podia veure, mentre la dels segons corria embogida donant voltes i voltes. I el meu cervell infantil també donava voltes per si en podia esbrinar el mecanisme, i no gosava preguntar als adults, que sempre em deien allò de "quines coses té aquesta criatura”. I jo volia que el temps volés per veure com es bellugaven. Però el tic-tac em feia tocar de peus a terra, i em marcava quan començar i quan acabar.
El temps ha passat, i tant, i ara estic en un moment de la meva vida que voldria que el temps es parés i no hi hagués ahir, ni demà, només el moment dolç i màgic que estem vivint. Per això, tot i que els ulls se m'escapen cap a l'aparador, mai li regalaré un rellotge, perquè, ben pensat, no sé per a què pot servir ara un rellotge, si el que voldria és aturar el temps i que cap rellotge, ni de sorra, ni de busques, ni electrònic, pogués marcar ni el principi ni el final.
No vull mes tic-tacs.
Mercè Escolà
REBAIXES
Jo visc a Capellades, un poble petit i tranquil, i no fa gaire vaig voler anar a veure les rebaixes de Barcelona. Així que vaig agafar els Ferrocarrils Catalans i vaig baixar al centre de la ciutat. Quan vaig arribar em vaig espantar de veure tanta gent per tot arreu.
Vaig entrar en uns grans magatzems a veure la roba que hi havia. La gent estirava la roba, uns per una banda i uns per una altra. Jo, al final, només vaig comprar roba interior.
Després vaig entrar en una sabateria, però no hi havia cap sabata que m’agradés, massa modernes per al meu gust; i la dependenta, massa antipàtica.
Després de voltes i voltes, atabalada, vaig entrar en una cafeteria, i, quina seria la meva sorpresa quan se m’acosta una dona i em crida pel meu nom. Primer no la vaig conèixer: era la Conxita vàrem seure juntes i vam recordar els vells temps. Ella sí que portava paquets: com que viu a Barcelona, ja sap on anar.
Un cop refeta, vaig agafar un altre cop el tren i cap a casa tota decebuda de les rebaixes.
Carme Vallverdú
UN MALSON
Aquest matí he hagut de robar. No podia fer una altra cosa. Les meves amigues m’han portat en cotxe fins a un carrer comercial d’un lloc que desconec i han marxat. M’hi han deixat sola, sense mòbil ni diners. No sé què fer. Passejo durant hores envoltada de gent que no em veu. Espero que algú se m’acosti i em tregui d’aquest malson. Estic perduda. Una dona amb vestit negre mira distreta un aparador. De manera intencionada, amb un cop de colze, faig que es tiri per sobre el cafè que porta a la mà. Aprofito el moment de confusió per sortir corrent amb la bossa que ha deixat caure. Corro amb totes les meves forces. Ningú em segueix. Agafo els diners i llenço la bossa a una paperera. Encara tremolo quan aturo el taxi que em portarà a casa. La broma del comiat de soltera ha anat massa lluny.
Conxita Alcázar
UNA AMIGA
Ara m’he perdut. He quedat amb una amiga per anar a una perruqueria que, segons ella, és molt bona. Em vaig apuntar l’adreça en un paper que ara no trobo, soc un desastre! Li estic trucant i no em contesta. Però, agafem-nos-ho amb calma, la situació no és tan greu! Entro en un bar i demano un cafè. El bar està buit i el cambrer, molt maco i simpàtic, em pregunta si em passa alguna cosa; deu ser per la cara que faig.
Torno a sortir i començo donar voltes pels carrers i no veig cap perruqueria, només una per a gossos. Vaig mirant aparadors plens de coses boniques amb l’esperança que l’amiga aparegui o em truqui.
Passades dues hores, asseguda en un banc la torno a trucar i no se sent res. Torno cap a la parada del Tram a veure si se li ha fet tard i arriba en qualsevol moment. Res, marxo cap a casa pensant que potser li ha passat alguna cosa. Vaig a casa seva a veure si està bé, Truco i m’obre la porta en pijama i tota despentinada.
—Què passa? —diu.
—Això dic jo, què passa?
—Disculpa, és que va venir un amic i vam prendre un parell de whiskies, i no me n’he recordat i, a més, tenia el mòbil apagat.
La miro enrabiada:
—Quin morro! No em truquis mai més!
Rosa Orenga
UNA TRUCADA
Aquest matï m'he llevat amb mal de cap. No he passat gaire bona nit, pensant en la discussió que vaig tenir amb al Raul i he acabat l'any disgustada amb ell sense cap motiu.
He desidit arreglar-me i anar de rebaixes aprofitant que no treballo ja que el cap es fora i ens ha donat festa al despatg.
No necessito res de res pero així escampare la boira.
Agafo el metro,baixo a la Plaça de Catalunya i camino cap al Portal de l'Angel. Al carrer es ple de gom a gom de gent comprant o fent el xafarder.
M'aturo a tots els aparadors de les botigues, roba, sabates, complements etc.. Em provo roba del Zara però al final no compro res.
Em sento a la terraza d'un bar a fer un café. Miro al bullici de la gent així em relaxo i li dono voltas amb la meva situació amb al Raul.
De sobte em sona el movil que m'espanta i em desperta dels meus pensaments. És ell ,Obro l'aparell i reconec deseguida la seva veu, dien-me: Claudia amor meu, perdona per lo de ahir i sapigues que t'estimo molt, ets la dona de la meva vida. Em recupero de lo que m'acaba de dir i contesto: Deixa'm estar lo nostre s'ha acabat.
Roser Casaramona
FER PLANS PLEGATS
—Bon dia, Pere, quant de temps que no ens veiem!, com va tot?
—Hola, Joan, doncs força bé, començo l’any amb canvis, avui és l’últim dia de feina, que demà em jubilo.
—Me n’alegro, se’t veu eufòric. A mi no em falta gaire, quatre mesos de treballar, que jo soc més jove que tu.
—Sí, estic força content, tinc plans per fer. Tot i que em falta la Maria, ja fa cinc anys que va morir, el temps passa, per això vull aprofitar ara que tindré tot el dia per a mi.
—Sí, i tant. El Manel i la seva dona s’han jubilat els dos i el primer que van fer és apuntar-se per viatjar amb l’IMSERSO, i n’han tornat molt contents.
—No hi havia pensat, com ara no tinc parella, anar-hi sol no sé si em ve de gust.
—Pere, d’aquí a poc ja podrem anar-hi plegats, tu i jo, que de joves bé que vam viatjar junts. Recordes el camí de Sant Jaume, les aventures que vam passar? Un fart de ploure i tots mullats amb aquella motxilla, uff… i la gent que vam conèixer.
—I tant. Paisatges preciosos i gent molt maca. Ja m’estàs engrescant, Joan.
—Perfecte, jo ara encara he de tornar a l’oficina, ja em veus, carregat de papers. Et va bé que demà dinem junts? Celebrem la teva jubilació i fem plans.
—Fins demà! Et truco per concretar. Estic molt content d’haver-te trobat.
M. Carme Valios
M'HAURIES DE FER UN FAVOR
—Hola, què tal?, com estàs? Ets providencial. Et volia telefonar i vet aquí que et trobo al carrer.
—Bé, i tu? Feia temps que no et veia.
—Sí, he estat molt atrafegat amb els negocis. Aquesta crisi els està afectant molt.
—Sí. Al meu departament ha baixat la feina un seixanta per cent.
—D’això et volia parlar. M’hauries de fer un favor. Estàs al mateix departament, oi?
—Sí, al de permisos.
—Doncs necessitaria que donessis un cop de mà als permisos que he demanat per convertir en casa rural la finca de la família.
—Sí, home, això està fet. Miraré que s’accelerin els tràmits.
—Moltes gràcies, Pere, sempre hi haurà lloc per a tu.
—I què n’opina la teva dona?, al capdavall la finca és seva.
—Mira, la meva dona no vol ni sentir-ne a parlar.
—Ai, les dones! És una bona idea això de la casa rural. Recordo que la finca és molt maca i està molt ben situada.
—Sí, això de la situació és molt important en el meu projecte perquè la casa rural serà la tapadora.
—Com?, la tapadora?
—Sí, perquè una vegada tot estigui enllestit hi afegiré unes senyoretes per als hostes que ho desitgin.
—Però, però… Joan, hi haurà famílies.
—No, no, serà una casa rural per a executius que vulguin descansar del treball, de la família...
—O sigui, una “casa de barrets”.
Magda Ábalos
QUÈ S’HA PENSAT!
Plantada al mig del carrer, em giro i adreço una última mirada per si finalment arriba. Veig una figura que s’apropa corrent, movent els braços i cridant alguna cosa que no entenc. Sí, sembla que és ell: la seva figura desmanyada i la seva cara de despistat, que em fan tanta gràcia i m’inspiren tendresa. Però ara no aconsegueixo somriure-li, el miro enfadada.
M’havia trucat per dir-me que acabava d’arribar de València només per veure’m i hem quedat que jo reservaria el restaurant per a la trobada. Però a l’hora de concretar a quina hora i on ens trobem, li truco al mòbil i me l’agafa una tal Marta, que el crida perquè s’hi posi. Quan parlo amb ell no em dona cap explicació; jo tampoc no l’hi demano, em limito a dir-li que l’espero a dos quarts de dues al carrer Miramar, a la porta del restaurant.
Ara són dos quarts de tres i ja estava a punt de marxar quan l’acabo de veure arribar. Estic decidida a plantar-lo, què s’ha pensat! Hi ha molts punts que m’inquieten: el perquè del retard, per què no m'ha avisat que arribaria tard, qui és aquesta Marta que té accés al seu mòbil… No crec que tinguin justificació, més val que me n’oblidi. Però és tan tendre, tan atent quan vol… Potser l’esbroncaré una mica però després deixaré que s’expliqui. No m’estranyaria que m’arribés a convèncer.
Montserrat Vallès
"Pensaments i paraules dels personatges de la fotografia", proposta de treball de gener de 2024.