Feines d'abans

La modista

Com deia el meu germà Albert, el primer impacte al contemplar una fotografia és emocional, i quants records em va provocar aquella fotografia en blanc i negre, de l’any 1955, de la meva àvia, la modista del poble, cosint a la vora de l’estufa!
L’àvia sempre estava cosint i no sortia quasi mai al carrer, ni tan sols  els diumenges per anar a missa. L’avi li deia: “No treballis tant, que de pobres no en sortirem!”
Jo em passava estones contemplant aquelles capsetes plenes de botons i fils de colors. Tenia por que es punxés un dit amb l’agulla quan cosia a màquina,  però mai es va punxar.
Una vegada va fer un vestit estampat de flors per a la mestra; a mi em va agradar moltíssim, però l’Enric, que mai em deixava en pau, deia que la mestra semblava un test de flors
Un Diumenge de Rams jo i els meus germans vam estrenar la roba que ens havia fet l’àvia. Al migdia vaig anar amb les amigues a jugar al Pilaret, un monument a l’olivera. Jo cuidava el meu germà petit i el feia relliscar, com si fos un tobogan, per la barana de pedra de les escales del monument. Però, quin espant!, quan després d’una estona relliscant-lo, veig un rastre de color blau per sobre de la pedra. El pantaló nou tenia la part del cul foradada. “Segur que l’àvia  trobaria una bona solució!”, vaig pensar.
No es increïble tot el que pot contenir una fotografia?

Maria Teresa Naval



Els pagesos

  A mitjan  segle XX, hi havia les masies, grans cases al mig del camp que es dedicaven al cultiu de blat, arbres fruiters i horts. Criaven vaques, porcs, ovelles, gallines i conills.
Les families que hi vivien s’aixecaven molt d’hora al mati. Els homes portaven les vaques a pasturar i el pastor s’enduia les ovelles al cim de les muntanes a menjar herba fresca. 
La mastressa de casa, després de fer les feines domèstiques, anava a l’hort a collir verdures i hortalisses per fer el dinar. També es cuidava de la cria de gallines i conills. Cada disabte agafava el carro i la burra i portava els ous i conills a vendre al mercat de Vic. Al vespre, es recollien les bèsties,  i el pare munyia les vaques. Cada dia recollia la llet un camió de la em presa Letona.
   A l’hivern, feien la matança del porc, d’on sortien aquelles botifarres i llonganisses tan bones. A l´estiu se segava el blat, i venia una gran máquina de batre que separava el gra al mig de l’era.
   La vida de la pagesia en aquell temps era molt dura, no tenien maquinària ni tractors, tot ho feien a mà. Però vivien tranquils i menjaven molt bé.
   Bon vi, bona botifarra i un gran pa de pagès. 

Roser Casaramona



Teixidores 

De bon matí entràvem a la fàbrica de teixits. Soroll i calor ens enterbolien el cervell i com autòmats ens dirigíem cap al nostre lloc de treball. 
Els telers estaven encarats i al mig hi havia la teixidora que els controlava tots dos. Jo, des de les meves dues màquines, podia veure a l’altra banda del passadís com la Llúcia no donava l’abast. Em podia demanar ajuda, però aquell aprenent de contramestre no es movia del seu costat.
Tot i el soroll ensordidor dels telers, com que cridaven molt i havíem après de llegir els llavis, podia seguir la conversa:
—Veus?, això és l’ordit, són aquests fils que van passant per aquí sobre. Són una de les dues parts del teixit (una rialleta burleta de la Llúcia em deia que aquell noiet no li agradava pas gens); si la peça està ben ordida no tindràs gaire feina, si no, ja et pots preparar. És com la vida, la meitat ja et ve donada, no la controles.
Ens ha sortit filòsof el noi!
—Ves alerta amb el braç perquè fa unes embranzides molt fortes; per fer anar la llançadora a l’altra banda del teler ha de passar per entremig del fils de l’ordit. Sols has d’estar alerta si es trenca un fil. Com et deia, és com la vida mateixa.    
Quan per fi se n’anava, la Llúcia i jo ja teníem tema per riure durant tot el dia... 
Estàvem en un món de recel i d’ironies malèvoles.

Maria Àngels Colom



Demà arriba el fideuer
  
Ja en tinc ganes, recordo l’últim cop que va venir al poble el fideuer, m’agradava agafar una tira ben llarga de fideus de cabell d’àngel que sortien tovets de la màquina. Semblaven un serrell o una cortina quan els penjaven a dalt de les golfes en els pals xoricers perquè s’assequessin.
Avui el pregoner ha dit que demà serà el dia,  totes les cases estan  enfeinades agafant la farina i preparant-la per quan arribi. Jo li he dit a la mare que en faci més que l’any passat, quan s’acaben fem sopa de pa i no m’agrada tant, i la de fideus és tan bona!
Però el millor és que el jovent ens reunim els dies de després de la visita del fideuer, anem d’amagat a les golfes i pallers de les cases on estan assecant-se, cada dia a un lloc diferent, per agafar uns quants fideus, i ens reunim a un racó de l’era. Ens fem uns berenars!
Coem uns quants fideus dels que hem pogut rapinyar per les cases i els afegim una salsa de tomàquets i pebrots que fem amb els que arrambem d’algun hort; la cassola i l’oli també surt d’algun rebost descuidat.  Quines tardes més bones passem, tant quan anem a recollir els ingredients com quan ens ho mengem, que bo! Fins i tot si ens descuidem la sal.
Avui ja estem preparant aquestes berenades i organitzant-nos perquè tot surti bé, val a dir que cada cop surt millor.

Imma Cauhé



Treballar amb màquines de cosir 

Les màquines de cosir es van inventar durant la primera Revolució Industrial i es van perfeccionar al llarg de segle XIX.Jo, amb setze anys, el 1943, vaig entrar a treballar a l’Olivetti, al departament de Ràpida, dins de l’oficina tècnica, on vaig passar catorze anys feliços i inoblidables.
Quan vaig començar a “remenar” els dibuixos de les peces, vaig tenir una gran alegria perquè jo ja coneixia totes aquelles figures. I quan venien del taller amb una peça a la mà per indicar-ne alguna modificació,  gairebé mai no portaven el plànol ni en recordaven el símbol. 
Jo, amb diligència, els mostrava el dibuix i amb tranquil·litat podien parlar de les modificacions que s’hi haurien de fer. Ara venia la meva feina.
De l’Olivetti podria explicar moltes coses més: el menjador, la biblioteca, el camp d’esports, la guarderia, les colònies …  i un munt de vivències inesborrables.
A casa en teníem una, que  permetia a la mare guanyar unes pessetones cosint pantalons. El meu germà Biel i jo estàvem fascinats: el moviment de l´agulla i les puntades, l’arrossegament de la tela… tot era una incògnita per a nosaltres. La mare deia:  “No parareu fins que us enganxeu un dit!”
Ara, per televisió, veiem naus plenes de màquines de cosir  confeccionant peces de vestir en sèrie. També em va remoure els records la lectura d’Olor de colònia.
La Wertwhein encara la tinc, com un d’aquells records que costen  d’esborrar perquè deixen petjades molt profundes.

Emília Brias




El  matalasser 

Arribava cada any per la primavera, com les orenetes. Era un home prim i baixet, amb  una bossa de color indefinit  a l’esquena i uns pals força llargs a la mà. 
Anava de porta en porta i treballava a la vorera de les cases. Estenia una mena de llençol i començava la seva feina. Descosia el matalàs i posava els flocs de llana, atapeïts de tot l’any, damunt la roba i amb les vares els aixecava, els remenava i els llençava cap amunt com un malabarista. La llana s’anava afluixant, es posava tova i s’estufava. Després els posava dins la roba del matalàs, molt ordenats, i la cosia de nou.
La meva mare cada any li deixava els matalassos de casa perquè els arreglés. Per a mi era un espectacle i l’anunci que arribava el bon temps.


Magda Ábalos




Obrador de pa

—Carme, pregunta al forn com van les coques dolces.
—Sí mare!
—Va, que els mossos de la comissió de festes s’esperen.
El pare és al forn enllestint els últims encàrrecs. A més del pa, per la festa major tenim molta feina a fer coques. Les dolces són per el ball de plaça. Per entrar al tancat de la rotllana de ball cada parella ha de comprar–ne una i l’orquestra toca la peça que demanen els balladors. És una dansa de lluïment, ja que tot el poble els mira. 
Les coques de recapte són laborioses i les fem d’avançada. Cada compradora porta els ingredients crus -albergínies, cebes i pebrots de l’hort- i nosaltres, principalment la mare, els pelem i tallem. Per minvar la picor de la ceba, es posa amb una cadira baixa i un cabàs al corrent d’aire del carreret, i talla que tallaràs! El forner cobra la pasta a pes, a preu de pa. Jo li dic que no és negoci, però ella contesta que sempre s’ha fet així.
Les noies de la família fa dies que estem de preparatius perquè a última hora a l’obrador falten braços. Planxem i emmidonem la roba que farem servir, les estovalles grans i els llençols dels convidats. Com al poble no hi ha fonda, sempre tenim parents, amics, coneguts i passavolants a dispesa. 
El pare vol que els de casa anem a tots els actes de la festa per fer poble, i s’enorgulleix de veure’ns ben guarnits i sobretot gaudint, perquè, tot l’any,  força que treballem!

Maria Carme Valios



"Escriure un relat sobre feines que es feien en temps passats", proposta de treball de novembre.

Calendari del curs 2017-2018


Ens reunirem els primers dimarts de cada mes, de les 18h a les 20h, a la Biblioteca Montserrat Roig. El dimarts anterior a la trobada, a la mateixa hora i sempre que sigui possible, veurem una pel·lícula basada en la novel·la llegida.



Si ells parlessin

L’estació   


—Ei, hola! Bon dia!
Res, no hi ha manera! Fa dies que passen i no em miren. Ni s’adonen que soc aquí. La veritat és que estic avorrit d’estar penjat a la paret sense participar en res de la casa.
Abans es paraven moltes vegades a contemplar-me mirant els petits detalls. Els agrada molt la pintura i gaudeixen dels seus quadres observant les tècniques amb què estan fets perquè tots dos han començat a practicar l’art, ara que estan jubilats. Però des que va néixer la criatura, vull dir que van ser avis, tota la seva atenció està centrada en l’esdeveniment.
Jo comparteixo la paret del menjador amb un quadre de la Rambla de Barcelona, que es dona aires d’importància per ser de capital, però sempre li dic que en aquesta casa tenim la mateixa categoria perquè per a la mestressa tenir un quadre de l’estació de Sant Feliu és un referent de la seva vida.
Moltes vegades explica fets de la seva infantesa, quan traspassava l’estació per anar a l’escola. Li agradava molt aquell camí que la portava a casa seva i el descampat del costat, on sempre feia alguna troballa interessant: pedres originals que guardava en una capsa, sargantanes estàtiques prenent el sol fins que les espantava, ocells aposentats en els garrofers i després, el moment difícil: traspassar les vies amb compte, amb molt de compte…
També li era molt interessant mirar els gitanos acampats sota el cobert del costat de l’estació, on hi havia els plataners. S’hi estaven a temporades, sobretot a l’hivern, amb aquell fred que deixava els camps blancs al matí, i ella pensava que era trist no tenir una casa on poder viure...
Clar que aquell pas d’estació ara ja no existeix. Ja no hi ha la tanca verda, ni el til·ler gran al costat del camí, ni el vigilant amb la gorra que donava pas als trens i feia aturar la gent. Ara és una estació moderna i els camps han quedat sota el blocs de pisos i els carrers que formen el barri, al costat de la biblioteca.
Segurament per això ha volgut tenir-me a casa seva, perquè darrera de la meva imatge s’amaguen tots aquells records que només estan pintats en la seva ment, amb els colors especials que qualsevol infant dona a les seves vivències.
—Ei, que ja ve! i m’està mirant un altre cop! I sabeu què està pensant?  ¡Quin serà el dia que posin l’ascensor per no haver baixar les escales de l’estació ni traspassar les vies amb el perill d’un accident!
Com passa el temps!                                                                   
Dolors Álvarez


El tupí de l’oncle Josepet

Quan vivien tots dos, l’Esperanceta i el Josepet, em feien servir cada dia: de la post al foc, del foc a la pica. Però un dia, de sobte, l’Esperanceta va desaparèixer: vaig sentir dir al Josepet, entre plors, que s’havia mort i l’havia deixat sol. Ell va anar reduint els estris de la casa i allà, en un racó, em vaig quedar jo, petit però bufó, perquè el Josepet havia pensat que amb mi, un plat i un got, ja n’hi havia prou per a ell sol; per què embrutar res més?
De bon matí obria el finestró que donava al jardí i m’agafava per fer-se les sopes de pa amb llet i cafè, em rentava amb molta cura i em deixava sobre els fogons. Al migdia, per dinar, em posava les verdures que havia collit de l’hort. I jo, ben content de no estar en aquell racó on ningú no em mirava!
Però va arribar un dia que ningú no va obrir el finestró de bon matí, i aquell silenci no era normal. Què passava? On era el Josepet? Anaven passant els dies i jo seguia damunt dels fogons tot ple de pols. De sobte, algú va obrir les finestres i vaig sentir una veu infantil que deia amb molta alegria:
—Mireu! El tupí de l’oncle!
Tots em volien per tenir un record del Josepet i jo em vaig posar molt content de veure que encara hi havia qui m’estimava tot i ser vell i estar ple de pols.

Carme Vallverdú



Ara que soc vell i estic cansat de tant fer el meu servei, recordo amb enyorança quan era nou i lluent i em tenien a la cuina, a dalt del prestatge, en un lloc preferent. A dintre, em posaven oli, però del bo, eh!, d’aquell d’oliva verge, que la meva mestressa pagava bons calerons!
Jo, a dalt del prestatge, estava tot orgullós, encara que treballava molt: abocava oli a les amanides, al pa amb tomàquet, a la cassola del rostit… Era un anar i venir. Al meu costat hi havia el setrill del vinagre, més petit que jo, que, per fer-me la punyeta, em deia:
—Oi!, que orgullós que estàs perquè tens aquest color daurat!
—Doncs sí! I no com tu, que estàs sempre tan agre! Però no m’estranya gens, amb això que et posen a dintre…
Totes aquestes coses ens les dèiem sense aspror, només eren bromes; érem dos bons amics que ens fèiem companyia i ens estimàvem. Per això el dia que va caure a terra i va quedar fet bocins, jo vaig sentir molta pena.
Ara, sol al prestatge, penso molt en ell i sé que el meu final serà el mateix que el seu molt aviat.

Rosa Orenga
Mirades


Centelleigs de colors i de bellesa omplen cadascun dels trossets en què m'he convertit. Són els colors que ens regala cada moment del dia, és l'harmonia del ball dels ocells i dels insectes que es posen a sobre i fan visible l'invisible. Però la meva història és una altra.
La meva vida està plena de mirades i fragments de paraules, de tràgics personatges que recitaven, entre d’altres, Shakespeare amb els ulls encesos: " No dejéis que enloquezca, dulces cielos! Conservad mi razón!”. Jo els mirava i escoltava astorat.
Vaig conèixer personatges diferents i complexos que compartien amb mi sentiments i emocions, fins i tot, de vegades, vaig arribar a tenir por d'aquelles mirades i gestos desafians. Les seves paraules, sovint, posaven en qüestió els límits i les possibilitats de l'enteniment humà. Eren reporters, nàufrags, detectius, bandolers… Eren homes i dones, joves i grans, eren altres i ells al mateix temps. Recitaven cançons, poesia feta lament, pregària, crit, prosa poètica i àcida, de vegades tendra i plena de fantasia. Parlaven de l’abús del poder, de l'amor, de la justícia, de l'honor, dels somnis... Parlaven sobre la família, les ciutats, els polítics...
De vegades rèiem junts. Rèiem quan un actor es posava un nas vermell i em mirava. Em deia que l’escenari era com un mirall, com jo, i tornàvem a riure. Em seduïa aquella actriu que se m’apropava amb coqueteria mentre es retocava el pentinat o s'estirava la faldilla. Però sobretot em complaïen els nens: aquell nen que arquejava les celles, tossut, rebel, que volia millorar tot allò que l'envoltava. La nena que portava una nina a la butxaca i reia escandalosament mentre em feia un gest posant dos dits de la mà dreta en forma de V.
Durant aquests anys m'he emocionat, he rigut, he plorat. En silenci, i sense gairebé ser-ne conscient, vaig conèixer el món a través d'aquelles paraules i mirades. Eren trossos d'un món desconegut i familiar al mateix temps.
Un dia, a travès de la porta mig oberta, vaig sentir llargs aplaudiments, l'espectacle s'havia acabat, el teló es va abaixar.
Sófocles deia: "De la sort que el destí té assignada als mortals ningú no se'n pot escapar". El meu destí era acabar fet trossos a una deixalleria. Des d'aquí contemplo, de nit, com l'Estrella Polar "comença a ballar, fent volar les cames, els braços, els cabells i els llargs cordons de les sabates. I mentre balla xiscla, canta, crida, reclama les seves germanes amb un Veniu amb mi! Veniu amb mi! Vinga! Vinga!*

*Brian Friel: Dansa d'agost

Maria Teresa Naval

SER DIFERENT

Va arribar una companya nova, em va saludar molt efusiva, jo no volia fer-li massa cas, em dolia fer amistats com aquella.
—Aquí som poques —em va dir—, abans estava en un lloc que érem milers i milers.
No vaig dir-li res, altres vegades m’havia passat, arribaven companyes  noves, amigablement les rebia, els agafava afecte... i poc després desapareixien com havien arribat i mai més en sabia res. Sobretot desapareixien  aviat aquelles semblants a ella, les que tenien un color i una aparença vulgar; quan dic vulgar vull dir comuna, i aquesta nouvinguda era tal qual, igual que la majoria, no se’n diferenciava en res.
  Jo tenia sort de ser diferent, era esvelta, d’un color poc freqüent i una forma especial. No és per orgull, però estic ufana per tenir aquestes característiques, si més no, perquè eren elles les que em permetien sobreviure en aquest lloc. Les que feia temps que estàvem aquí, totes teníem una o altra característica que ens diferenciava, ja fos el color, la forma, la mida... 
Després d’haver-nos buidat del primer líquid que conteníem, érem unes poques privilegiades que, o bé buides, o algun cop amb una flor, o reomplint-nos d’algun líquid especial, restàvem en aquest aparador llarg temps i no ens tiraven a l’abocador de vidre sense miraments com feien amb les altres després d’haver vessat el seu primer líquid.
No és per presumir, però m’agrada ser aquesta ampolla especial que dura dalt  de l’aparador principal d’aquesta casa.

Imma Cauhé


  
Em dic Remei


Soc privilegiada perquè tinc les millors vistes. Els ocells em venen a veure, fins i tot fan els seus nius al meu costat. Soc molt vella però em conservo molt bé. Amb el meu so alegre convido les iaies que es donin pressa per arribar aviat a la missa de set: són poquetes i tenen molts anys. Se’m sent per tots els racons del petit poble del Pirineu.
A les dotze anuncio l’Àngelus perquè la gent que treballa al camp pugui aturar-se per resar. A mitja tarda, em ve el record del senyor Esteve, que va estar molts anys malalt. Havia sigut l’alcalde i havia vist morir la dona i dos dels seus fills a la guerra. L’últim hivern em va tocar fer uns tocs lents i seriosos per anunciar a tots que ja havia mort. També vaig tocar amb alegria el bateig de l’Andreu, fill d’en Pere i la Maria, que va ser el primer nen que naixia des de feia molts anys.
Cada tarda, a les sis, toco a rosari, pero són molt poques les persones que venen a l’església. Al capvespre em venen a la memòria uns esdeveniments que van succeir un mes d’agost. De sobte es va començar a veure fum que venia del bosc, que estava molt sec per la falta de pluja. Algú va donar la veu d´alarma. Jo vaig començar a tocar molt fort i seguit perquè la gent s’assabentés del que passava; tots cridaven “Foc, foc!” i anaven a ajudar. A mitja nit es va donar per apagat completament l’incendi i tota la gent, molt cansada, va tornar a casa seva. Ho vaig celebrar amb un toc més suau i llarg d’agraïment.
Així va passant la meva vida, dia rera dia, anunciant tots els esdeveniments del poble, alegries i tristeses, misses i oracions. Soc la Remei, la campana del campanar de la parròquia des de fa més de dos-cents anys. L’únic que em sap greu és que també he de tocar per tots els campaners que m’abandonen.

Roser Casaramona

Membre d’una gran família

 Avui fa un bon dia, veig la gent passejar, una senyora s’atura i m’observa amb interès a través de l’aparador. Podríem dir que ara estic en un període d’inactivitat, potser són vacances o potser el meu final definitiu.
  Formo part d’una gran família, tinc germans i germanes, més grans i més petits. He passat per moltes mans, algunes curoses, altres maldestres. He estat testimoni de la vida diària i també de les grans ocasions, moments de felicitat, de tristor o de disputes. Tothom aprofita per parlar, és l’estona que estan tots plegats, i jo , que soc tafaner de mena, poso atenció per assabentar-me del que expliquen; però moltes vegades me’n vaig abans que acabi la conversa; després pregunto a les petites com ha anat, però elles sense conèixer el tema no han posat atenció i no saben dir me’n res, em quedo amb els relats sense final. 
De nou en nou, la meva família era molt més àmplia, teníem un estatus professional, els meus patrons eren una empresa i ens tocava molta gent diferent. Era una vida intensa de moviment, de persones diverses i gairebé sempre anaven amb preses al migdia i amb més calma al vespre. En aquella època vaig sentir moltes converses, però jo em considerava molt anònim i no m’importaven. 
Vaig començar a interessar-me per les històries quan jo i una petita part de la família vam anar a parar a una llar; allà tot era més organitzat i la feina no era tan pesada. A causa d’un accident amb l’afilador pateixo d’una ratllada al mànec i això em diferencia de la resta. El nen de la casa sempre em triava a mi perquè deia que era menys perillós, ell que n’estava aprenent, i jo ja era una mica vell, el meu tall no era tan afilat. Estava força content de les seves manetes poc hàbils i la seva pressió feble. 
El meu germà més gran va participar en un acte feréstec i terrible: va ser l’arma d’un crim. A ell se’l van endur, sense rentar, brut de sang humana.  Vam caure en desgràcia, jo i els altres ganivets, culleres, forquilles; els de peix i els petits de postres també, fins i tot els més grans de servir, tota la coberteria va ser expulsada de la casa i ens han posat a la venda en una botiga de segona mà. 

Maria Carme Valios


La paella

Recordo aquells anys de cares llargues… bé, no llargues, més aviat tristes. Jo gairebé  no em movia; penjada a la cuina somiava amb aquelles olors fines d’arrebossats i amb aquelles dites tan reals:  “Qui té la paella pel mànec, fa anar l’oli allà on vol”.
Els Infants, que havien crescut en alçada i en responsabilitat, feien les primeres pràctiques a la cuina.  Calia ajudar la mare. No es decidiren per la cassola ni per l’olla, el temps apressava. Jo vaig ser l’escollida. Ni massa gran ni massa petita. Amb els ous ferrats en passaven via.  El més destre, el morenet, es va atrevir amb les truites, i no sempre a la francesa, no! Esmicolava un bocí de botifarra negra o, si li donava temps, pelava un parell de patates i una ceba; però el resultat, boníssim! Tenia una especial habilitat per girar-les, no necessitava plat; amb una embranzida  les enlairava. En aquest moment, Xisca, la gateta, es posava al seu costat amb les orelles ben dretes i ben atenta. Tenia la sort que n’hi donaven un bocí, ja que l’esperança que l’improvisat cuiner tingués un mal dia sempre s’esvaïa.
De vegades, qui es llevava de més bon humor m’agafava per l’extrem, em premia contra la seva panxa i, fent veure que tocava la guitarra, cantava la cançó que estava de moda.
Ja per costum, els dijous la mare “feia paella”. Si aquest mot “feia” hagués volgut dir “fabricar, construir” no hi hauríem cabut a la cuina. No m’agafava a mi, s’inclinava per la més gran, rodona i amb dues nanses mirant-se cara a cara, com desafiant-se. He de reconèixer que la flaire que s’estenia per la cuina era un bàlsam, i les rialles i el bon humor eren gràcia, alegria i divertició.
Em van començar a agafar tots els mals quan aquella caixa xerraire que tenien en el racó privilegiat de la cuina feia propaganda i parlava de les excel·lències de les paelles de ceràmica o d´inducció. Volia posar atenció però la conversa dels nois no em deixava captar bé les paraules, però gairebé totes acabaven igual: “logia”.
I van arribar. I tant que van arribar! S´ha de reconèixer que lluïen i brillaven com el sol. Es va fer una esbandida a la cuina. Era lògic que es volguessin posar al dia, m’hauria fet mal al cor sentir alguna crítica d’aquella veïna una mica murmuradora (per dir-ho finet).
Jo vaig tenir la sort de ser rescatada pel Biel, l´eixerit fent truites. Amb un punxó i un martell em va foradar com un colador. No em vaig queixar perquè sabia que la seva intenció era bona. Em vaig convertir en la “paella castanyera”.
Sols una vegada a l’any surto per ser protagonista de la festa, però n’estic orgullosa.  El porró amb mistela que passa de mà en mà ajuda a mantenir l’alegria i el  bon humor.

Marrameu torra castanyes 
a la voreta del foc, 
ja n´hi peta una als nassos, 
ja tenim Marrameu mort.
Pica ben fort!, pica ben fort!

Emília Brias

Un  estiu  més

Em passava tot l’hivern en aquella cambra fosca i petita. Sentia les veus dels humans, el soroll de l’extractor d’aire, dels cotxes, de les motos... Crec que l’anomenaven traster: “Baixa això al traster, puja això del traster; l’he d’ordenar, però em fa molta mandra!”. 
  Jo era al fons, dins d’una cistella de platja, amb altres com jo i tot d’andròmines, com bronzejadors, tovalloles i un aparell raríssim que utilitzava la meva mestressa per recolzar el cap quan prenia el sol i que s’assemblava a una hamaca petita. La veritat és que m’avorria molt!
  Només em distreia quan entrava algú, però no ho feien gaire. L’última vegada havia estat la mestressa jove per deixar alguna cosa. No ho vaig veure bé però crec que era el casc de la bici perquè feia dies que sentia un soroll nou quan marxava i quan arribava. Havia de ser la moto!
  Per fi, un dia em van treure del prestatge. Vaig viatjar amb ascensor fins al pis de la meva mestressa. Em van deixar a l’habitació on passava l’estiu. Unes mans van començar a remenar el cistell. Ui, em feien pessigolles! Em van agafar i em van olorar. Es veu que feia bona olor, perquè no em van portar, com a d’altres, a la rentadora. Menys mal, em marejava amb tantes voltes!
De cop, unes cames van entrar pels meus forats, unes mans tiraven amb força cap amunt. Tranquil·la, que em dono una mica més! Qualsevol li fa veure que s’ha engreixat a l’hivern! No, sembla que està quasi igual que l’estiu passat! Va, un últim esforç! Ja està! Prova passada! M’he emmotllat molt bé al seu cos! Encara viuré un estiu més!
—Nena, mira, el banyador em queda bé. No m’he engreixat!
Això és el que pensa ella! La veritat és que m’he estirat tot el que he pogut. Que no sigui dit!

Magda Ábalos

A la sabateria

Comparada amb les meves veïnes, jo era senzilla i humil, massa i tot, perquè no gosava ni parlar. Les més poderoses, tan bones i cares, de color negre o marron, deien a les bambes de color verd i groc de l’altre prestatge: “Però on aneu desgraciades? Us comprarà un pinxo jove que no us cuidarà, anireu sempre brutes i trepitjareu m. No anireu mai a llocs elegants i cultes.”
Les bambes no es quedaven callades i replicaven: “Almenys ens portarà algú que passa de convencions, que li agrada viure sense complexos; el qui ens comprarà segur que ens portarà a llocs divertits i no com a tu, que sols aniràs a llocs avorrits i tristos.”
Una de les de taló alt i prim s’hi va ficar: “Desgraciades!, jo sí que seré l’admiració de tothom perquè aniré junt amb unes cames boniques i, per descomptat, joves, elegants i esveltes. Em cuidaran com ningú. Jo mai he anat amb una dona vella o grassa o deixada.”
“Mira la presumida i la creguda, et penses que ets més que nosaltres i no tens res més que un taló sense substància”, van contestar totes.
Només jo les escoltava mig plorosa, no deia res, ningú em feia cas.
A l’últim vaig dir amb una veu baixa que quasi no se sentia: “Però si totes anirem encastades al terra i mai podrem tenir la llibertat d’enlairar-nos i veure un altre món, no sé a què venen tantes ínfules. No som pas tan diferents!” 
Maria Àngels Colom


El futur és nostre

Hola! Ja no m’esperàveu, oi? Jo estic tan sorpresa com vosaltres. Veig cares noves, joves i de colors diversos, però també les clàssiques de sempre, de bona fusta de faig, unes més ufanoses i d’altres una mica enfosquides pels anys, el sol i la pluja. Totes formidables! Com us he enyorat!
Deveu voler saber el perquè de la meva absència, és clar! Doncs mireu què va passar:
Un dia, no sé com, vaig anar a parar a una capsa de cartró atrotinada al costat d’un tub de vitamines buit, un passador de cabells, tres botons, una baldufa i uns quants papers. Allò em va semblar un mal senyal, semblava que havia d’anar de dret a la brossa. Però no, la capsa va quedar oblidada en un racó i algú la va pujar a les golfes. Allà m’hi vaig estar molt de temps, i potser escara hi seria si unes mans que no tenien pressa no m’haguessin tornat amb delicadesa a la nostra capsa vermella.
Tot aquest temps m’he sentit molt sola i a vegades sense esperança: creia que havia arribat el meu final. L’únic consol eren els records. Recordava aquella vegada que unes quantes de nosaltres vam anar a una escola; que importants que ens sentíem! Érem les protagonistes; els noiets ens manipulaven mentre el professor parlava de palanques, màquines, resistència i força. Quin nivell! M’ha quedat gravat el que va escriure a la pissarra:  F·D = R·d
I aquell dia, quan els nens de la casa eren petits, que amb altres companyes van fer unes joguines força divertides: un avió i una mena de pistola que llançava pinyols de cirera. Ells van xalar molt, però les pobres companyes, al cap d’un temps, destrossades, van anar a parar a les escombraries.
També he recordat les històries que ens explicava la més veterana, que ja no hi és. Deia que havia sentit dir que, abans, la roba l’estenien doblegada sobre un cordill o directament sobre l’herba. Quina incomoditat! Que malament es vivia sense nosaltres!
Fins i tot les nostres discussions les trobava divertides. Que si les de fusta embruten la roba quan plou; que si les de plàstic es trenquen de seguida… Ja sabeu, les eternes històries del nostre passat que ens uneixen. També he pensat en el futur. Tot i que m’agradaria equivocar-me, estic convençuda que, amb les assecadores, ja no serem necessàries. Però això no ens desanimarà, farem altres feines, com tapar bosses, donar caiguda a cortines, acabar d’esprémer el tub de pasta de dents, subjectar papers o afinar el nas. Encara podem ser molt útils! El futur és nostre!


Montserrat Vallès


"Escriure una història  posant-nos en la pell d'un objecte quotidià", proposta de treball de juny.

"Més vell que el TBO", 100 anys de la publicació


“JOSECHU EL VASCO” TROBA NÒVIA
(TBO: Muntañola) 

La mare d’en Josechu estava preocupada: el seu fill havia arribat a una edat per trobar una dona per casar-se. S’adonava que ella ja havia perdut forces i a casa feia falta una dona jove per executar les ordres que ella donaria. S’havia fitxat en la filla del caserio d’en Joseba, una noia feta als costums de la terra, i pensava parlar amb el seu fill quan arribés.
En Josechu, com sempre, estava enfeinat al servei dels altres, i ara participava en les festes del poble delitant els turistes amb exhibicions de la seva força.
Havia arribat un autocar de dones de Andalusia que feien un recorregut pel país basc i ell les va convidar a seure als seus braços per enlairar-les. Elles el miraven indecises però la Macarena, més atrevida, les va animar:
—Ozú, mi arma, que no vei er cacho de hombre que è?  Eze no te zuerta azí le caiga la luna enzima...
En Josechu se la va mirar, i per primer cop va veure, en lloc d’un pes per aixecar, una dona molt bonica i fràgil, amb una gràcia que no havia vist abans, i per primer cop, el braç li va tremolar, però no li va caure la noia, perquè com a prevenció se li havia agafat al coll i no es va deixar anar mai més...
Aquella nit va fer les presentacions a la seva mare, que, per cert, va haver de prendre unes sals per recuperar-se del desmai.

Dolors Álvarez



“LA FAMÍLIA ULISES” VA A LA PLATJA
(TBO: Benejam) 

La família viu a la Rambla, en un pis molt gran perquè el necessite: són el matrimoni, tres fills, l’àvia i un gos. Tenen un cotxe de set places, amb el qual a l’estiu van a la platja. A la filla gran li agrada molt anar a caminar per la sorra i lluir el seu cos. Un d’aquells dies de passeig, un xicot alt i ros se li va acostar i van caminar plegats. El va presentar als seus pares i ells el van convidar a dinar a casa seva el diumenge següent. Pensaven que ja tenien nòvio per a la seva filla!
Va arribar el diumenge i el noi va acudir amb bona gana, es menjava tot el que li posaven al plat, cosa que feia molt contenta a l’àvia, que era la cuinera.
Uns dies després, el pare, anant a buscar el diari, va trobar el pretendent de la filla pel carrer, i, quina no seria la seva sorpresa quan el va trobar remenant les escombraries. Ell que ja veia la seva filla promesa amb un milionari ben plantat!

Carme Vallverdú 



“OT  EL  BRUIXOT” REFLEXIONA
(Cavall Fort: Picanyol)

Ara que començo a fer-me gran, m’adono que tinc molts interrogants sense resposta. Això em fa mal i em pregunto com he pogut viure tants anys amb tantes llacunes. Però potser vosaltres em podeu ajudar. El meu nom, OT, què vol dir? També estem acostumats a dir que cal fer, cada dia, una B.O.  Però tal com van les coses només veig:
Barreres         opressives
Balanç obscur
Bàlsams         oblidats
Bajanades      olímpiques
Baladreig        obsessiu
Badades         ocasionals
Bancs obstinats
Balbuceig ociós
Si vosaltres no me’n trobeu cap de millor (em refereixo al nom), el que m’agradaria molt, si no hi teniu cap inconvenient, és “Obrer Tafaner”. També em conformaria amb  “Obrer Tabalot”.
No voldria fer un badall pel fet d’estar ociós, ni semblar un objecte taciturn.  Així és que us dic: “A reveure i molts anys de lectura!”

Emília Brias



LA TRAMPA DE “MORCILLÓN I BABALÍ”
(TBO: Benejam)

Deien que semblava una cabra boja, i mai millor dit, però no li importava, ella només volia divertir-se. Era petita i àgil, saltava una vegada i una altra les tanques imaginant fantàstiques aventures, fins i tot va arribar a somiar que una nit, d’un bot, agafava un estel. Era valenta i s’enfrontava a qualsevol animal encara que fos molt més gran. Al hipopòtam li llançava pomes, als micos els estirava la cua, al pastor li amagava el sarró... Però el que ella no sabia és que Morcillón i Babalí, dos experts caçadors, li estaven preparant una trampa per caçar-la. Van fer un forat profund al prat on acostumava a menjar, el van cobrir amb canyes i herba i es van amagar a prop esperant que aparegués. Com cada dia, arribà fent brincs. Salta per sobre de la trampa i cau al damunt de Babalí i Morcillón, que,  fugen espantats i s’enfonsen  en la seva pròpia trampa.
I què va passar després? Això ho llegireu en la propera aventura.

MariaTeresa Naval



“ALTAMIRO DE LA CUEVA”, PINTOR
(TBO: Joan Bernet i Carles Bach)

 
“ Era pel temps de la prehistòria, 
  ara deu fer dos-cents mil anys… “
...vivia en una cova un xicot molt manyós, eixerit i treballador que es deia Altamiro. Tenia molta traça amb totes les manualitats. Feia feines a totes les coves del voltant, sobretot pintant les parets, i les decorava amb dibuixos, cosa que se li donava molt bé. Dibuixava animals, homes, astres, etc.
Un bon dia el cap de la tribu li va encarregar la decoració de la seva cova, ja que es casava aviat amb una noia que justament era la que li agradava a l’Altamiro. Va entrar decidit a la cova per fer el treball, però com que li va fer tanta ràbia, va començar a malpintar totes les parets, a empastifar-t´ho tot i a trencanr tots els utensilis de fang: plats, gots, càntirs i altres atuells.
   El cap, quan ho va veure, molt emprenyat, el va fer fora i el va desterrar per sempre mès. Des de llavors, ja mai més, desil·lusionat, no va tornar a pintar més parets per a ningú.
                 
                                                                            Roser Casaramona



“EL PROFESSOR FRANZ DE COPENHAGUEN” INNNOVA L’AUTOMÒBIL
(TBO: Joaquim Buigas) 

Tots estaven esperant la seva arribada a la convenció, la fama el precedia i els seus enginys eren coneguts arreu. Hi havia una gran afluència de públic, una dotzena d’inventors convidats a l’acte, a més de l’organització i la premsa que cobria la notícia de les presentacions de les noves tecnologies. Però el cert És que el professor feia tard, i no volien començar sense ell.
Es va sentir un gran rebombori que venia del carrer i tothom va sortir cap a l’entrada deixant la sala pràcticament buida. El professor Franz de Copenhaguen havia arribat a bord d’un dels seus invents. Conduïa el cotxe salta-tanques, una innovació de l’automòbil tradicional que afegia un mecanisme per saltar obstacles, per així poder fer drecera i escurçar el camí per arribar a bans al destí. Però després de saltar el mur del parc, per culpa d’una desviació per obres, s’havien perdut i tot plegat era la causa del seu retard. 
Ja dins l’auditori el professor va anunciar que a partir de l’experiència de la prova pilot del seu nou vehicle, per evitar pèrdues, estava rumiant un invent que indiqués el recorregut a l’automobilista que seria un complement ideal per al seu de cotxe salta-tanques; aquesta nova idea podria anomenar-se GPS: gran poder saltador.

Maria Carme Valios



“MORTADELO Y FILEMÓN” I LA SETMANA SANTA
(Pulgarcito: Francisco Ibáñez)

Tots estaven a Sevilla preparant per sortir amb els passos de Setmana Santa. Arriba Mortadelo disfressat de penitent i porta la notícia a Filemón: "Hem de seguir el Pas de la Passió, m’han suggerit que el Pedro vol convèncer la confraria perquè el votin a ell i no a la Susana". (El ciri que porta a la mà encén les faldilles del pas) 
Què fas, tabalot! –diu en Filemón tot abocant l’aigua de la pila d’aigua beneïda sobre les flames.
Els dos van ràpid a cercar al Cap confrare, han de avisar-lo del que es proposa el Pedro.
En Mortadelo es disfressa de portador i es cola sota el pas mig cremat, al donar-se la volta, fa caure la talla que encara estaven assegurant i tota la Germandat es posa en moviment.
És l’hora de dir-los la veritat. A duo els nostres dos detectius criden: "Conspiració contra la Susana! Pedro ataca!" I canviant-se la disfressa per la de ratolí, s’esmuny portes enfora, seguit del Cap, que explica que ha salvat la confraria de ser posseïda peels seguidors de Pedro.
Altre cop la T.I.A. ha fet la feina.

Imma Cauhé



“ZIPI i ZAPE” AL POBLE DELS SEUS PARES
(Pulgarcito: Josep Escobar)


Era de nit, tot el poble dormia. Zipi i Zape van sortir de casa sense fer gens de soroll. Darrera d’ells, mort de son, anava el seu cosí, Sapientin. L’havien obligat a anar amb ells i estava mort de por.
Van arribar, sense cap entrebanc, al magatzem on el forner  guardava la llenya.
—Dóna’m el rossinyol, Zape. 
Zipi, en un moment, va obrir el cadenat.  Se’l va guardar a la butxaca.
—Ara, on anem? —va preguntar, amb veu tremolosa, Sapientin. 
—Al magatzem del vins —van contestar els dos bessons.
Allí van repetir l’operació i van canviar el cadenat pel del forner. 
Van fer el mateix a la botiga dels queviures i a l’estable de les vaques. Aquest últim cadenat va acabar a cal forner.
L’endemà el poble estava molt i molt esverat. La botiga no podia obrir, al forn no hi havia pa, no es podien carregar les botes de vi al camió i les vaques no deixaven de bramar.  Aquell matí no les havien munyit!
Tothom corria d’un lloc a l’altre provant els seus cadenats. Al migdia va tornar la calma.
Mort de soy i plorant, Sapientín va contar a la seva mare, la Miguelita, que no havia dormit aquella nit...                
El senyor Pantuflo volia que els seus fills treballessin tot l’estiu i, sense cobrar, al forn, als queviures, als vins i amb les vaques.
—NOOO!!! Va ser la resposta de tots.

Magda Ábalos 



“MELITÓN PÉREZ” ES VOL CASAR
(TBO: Benejam)

 Amb bastó i barret anava pel món, una mica despistat, el petitó  Meliton Perez. Sempre li passaven coses absurdes, però ell no s’immutava, diguem que no era massa espavilat.
Un dia va pensar que necessitava ulleres perquè les coses les veia massa petites quan estava a 300 metres lluny. Se les va emprovar i tot es va engrandir miraculosament. 
En Meliton un dia va decidir que es volia casar. Es va posar el barret, el bastó i les ulleres màgiques, i se’n va anar a passejar a veure si trobava alguna noia prou maca per a ell. De lluny en va veure una que era de la seva alçada i tenia un bon cosset; la va seguir  i va veure on vivia. 
Li va començar a enviar unes cartes d’amor tan maques  que la noia (que mai ningú li havia dit res d’estimació) se’n va enamorar. Van quedar per trobar-se. En Perez, sense ulleres, va veure una dona petita, escarransida i arrugada que se li atansava:   “Sóc jo, amor meu!”
En Meliton és va posar les ulleres màgiques i s’hi va casar.

Maria Àngels Colom



“ANA-EMILIA Y SU FAMILIA” ESCRIU RODOLINS
(TBO: Isabel Bas) 

 El meu nom és Ana Emilia 
i visc amb la meva família.

Diuen que soc obstinada
i una mica entremaliada.

Ara us explico la meva actuació
i veureu que tenia tota la raó.

Jo volia tenir un gat,
cosa pròpia de la meva edat.

Els pares em van dir que no,
però jo els volia fer canviar d’opinió.

El meu amic Agustí
em va trobar un ratolí.

El vaig deixar anar al menjador,
i tots van xisclar de por.

El pare el va empaitar, coratjós,
però el ratolí va tocar el dos.

Com que no sap on s’ha amagat ,
el tenim molt preocupat.

—Pare, el gat que demanava jo
podria ser la solució!

—Sí, res millor que els felins
per atrapar ratolins!

I ara tinc a casa un gat,
però sempre està enfeinat.

Montserrat Vallès


"Escriure una història  d'un personatge del TBO o d'altres historietes", proposta de treball de maig.