"Més vell que el TBO", 100 anys de la publicació


“JOSECHU EL VASCO” TROBA NÒVIA
(TBO: Muntañola) 

La mare d’en Josechu estava preocupada: el seu fill havia arribat a una edat per trobar una dona per casar-se. S’adonava que ella ja havia perdut forces i a casa feia falta una dona jove per executar les ordres que ella donaria. S’havia fitxat en la filla del caserio d’en Joseba, una noia feta als costums de la terra, i pensava parlar amb el seu fill quan arribés.
En Josechu, com sempre, estava enfeinat al servei dels altres, i ara participava en les festes del poble delitant els turistes amb exhibicions de la seva força.
Havia arribat un autocar de dones de Andalusia que feien un recorregut pel país basc i ell les va convidar a seure als seus braços per enlairar-les. Elles el miraven indecises però la Macarena, més atrevida, les va animar:
—Ozú, mi arma, que no vei er cacho de hombre que è?  Eze no te zuerta azí le caiga la luna enzima...
En Josechu se la va mirar, i per primer cop va veure, en lloc d’un pes per aixecar, una dona molt bonica i fràgil, amb una gràcia que no havia vist abans, i per primer cop, el braç li va tremolar, però no li va caure la noia, perquè com a prevenció se li havia agafat al coll i no es va deixar anar mai més...
Aquella nit va fer les presentacions a la seva mare, que, per cert, va haver de prendre unes sals per recuperar-se del desmai.

Dolors Álvarez



“LA FAMÍLIA ULISES” VA A LA PLATJA
(TBO: Benejam) 

La família viu a la Rambla, en un pis molt gran perquè el necessite: són el matrimoni, tres fills, l’àvia i un gos. Tenen un cotxe de set places, amb el qual a l’estiu van a la platja. A la filla gran li agrada molt anar a caminar per la sorra i lluir el seu cos. Un d’aquells dies de passeig, un xicot alt i ros se li va acostar i van caminar plegats. El va presentar als seus pares i ells el van convidar a dinar a casa seva el diumenge següent. Pensaven que ja tenien nòvio per a la seva filla!
Va arribar el diumenge i el noi va acudir amb bona gana, es menjava tot el que li posaven al plat, cosa que feia molt contenta a l’àvia, que era la cuinera.
Uns dies després, el pare, anant a buscar el diari, va trobar el pretendent de la filla pel carrer, i, quina no seria la seva sorpresa quan el va trobar remenant les escombraries. Ell que ja veia la seva filla promesa amb un milionari ben plantat!

Carme Vallverdú 



“OT  EL  BRUIXOT” REFLEXIONA
(Cavall Fort: Picanyol)

Ara que començo a fer-me gran, m’adono que tinc molts interrogants sense resposta. Això em fa mal i em pregunto com he pogut viure tants anys amb tantes llacunes. Però potser vosaltres em podeu ajudar. El meu nom, OT, què vol dir? També estem acostumats a dir que cal fer, cada dia, una B.O.  Però tal com van les coses només veig:
Barreres         opressives
Balanç obscur
Bàlsams         oblidats
Bajanades      olímpiques
Baladreig        obsessiu
Badades         ocasionals
Bancs obstinats
Balbuceig ociós
Si vosaltres no me’n trobeu cap de millor (em refereixo al nom), el que m’agradaria molt, si no hi teniu cap inconvenient, és “Obrer Tafaner”. També em conformaria amb  “Obrer Tabalot”.
No voldria fer un badall pel fet d’estar ociós, ni semblar un objecte taciturn.  Així és que us dic: “A reveure i molts anys de lectura!”

Emília Brias



LA TRAMPA DE “MORCILLÓN I BABALÍ”
(TBO: Benejam)

Deien que semblava una cabra boja, i mai millor dit, però no li importava, ella només volia divertir-se. Era petita i àgil, saltava una vegada i una altra les tanques imaginant fantàstiques aventures, fins i tot va arribar a somiar que una nit, d’un bot, agafava un estel. Era valenta i s’enfrontava a qualsevol animal encara que fos molt més gran. Al hipopòtam li llançava pomes, als micos els estirava la cua, al pastor li amagava el sarró... Però el que ella no sabia és que Morcillón i Babalí, dos experts caçadors, li estaven preparant una trampa per caçar-la. Van fer un forat profund al prat on acostumava a menjar, el van cobrir amb canyes i herba i es van amagar a prop esperant que aparegués. Com cada dia, arribà fent brincs. Salta per sobre de la trampa i cau al damunt de Babalí i Morcillón, que,  fugen espantats i s’enfonsen  en la seva pròpia trampa.
I què va passar després? Això ho llegireu en la propera aventura.

MariaTeresa Naval



“ALTAMIRO DE LA CUEVA”, PINTOR
(TBO: Joan Bernet i Carles Bach)

 
“ Era pel temps de la prehistòria, 
  ara deu fer dos-cents mil anys… “
...vivia en una cova un xicot molt manyós, eixerit i treballador que es deia Altamiro. Tenia molta traça amb totes les manualitats. Feia feines a totes les coves del voltant, sobretot pintant les parets, i les decorava amb dibuixos, cosa que se li donava molt bé. Dibuixava animals, homes, astres, etc.
Un bon dia el cap de la tribu li va encarregar la decoració de la seva cova, ja que es casava aviat amb una noia que justament era la que li agradava a l’Altamiro. Va entrar decidit a la cova per fer el treball, però com que li va fer tanta ràbia, va començar a malpintar totes les parets, a empastifar-t´ho tot i a trencanr tots els utensilis de fang: plats, gots, càntirs i altres atuells.
   El cap, quan ho va veure, molt emprenyat, el va fer fora i el va desterrar per sempre mès. Des de llavors, ja mai més, desil·lusionat, no va tornar a pintar més parets per a ningú.
                 
                                                                            Roser Casaramona



“EL PROFESSOR FRANZ DE COPENHAGUEN” INNNOVA L’AUTOMÒBIL
(TBO: Joaquim Buigas) 

Tots estaven esperant la seva arribada a la convenció, la fama el precedia i els seus enginys eren coneguts arreu. Hi havia una gran afluència de públic, una dotzena d’inventors convidats a l’acte, a més de l’organització i la premsa que cobria la notícia de les presentacions de les noves tecnologies. Però el cert És que el professor feia tard, i no volien començar sense ell.
Es va sentir un gran rebombori que venia del carrer i tothom va sortir cap a l’entrada deixant la sala pràcticament buida. El professor Franz de Copenhaguen havia arribat a bord d’un dels seus invents. Conduïa el cotxe salta-tanques, una innovació de l’automòbil tradicional que afegia un mecanisme per saltar obstacles, per així poder fer drecera i escurçar el camí per arribar a bans al destí. Però després de saltar el mur del parc, per culpa d’una desviació per obres, s’havien perdut i tot plegat era la causa del seu retard. 
Ja dins l’auditori el professor va anunciar que a partir de l’experiència de la prova pilot del seu nou vehicle, per evitar pèrdues, estava rumiant un invent que indiqués el recorregut a l’automobilista que seria un complement ideal per al seu de cotxe salta-tanques; aquesta nova idea podria anomenar-se GPS: gran poder saltador.

Maria Carme Valios



“MORTADELO Y FILEMÓN” I LA SETMANA SANTA
(Pulgarcito: Francisco Ibáñez)

Tots estaven a Sevilla preparant per sortir amb els passos de Setmana Santa. Arriba Mortadelo disfressat de penitent i porta la notícia a Filemón: "Hem de seguir el Pas de la Passió, m’han suggerit que el Pedro vol convèncer la confraria perquè el votin a ell i no a la Susana". (El ciri que porta a la mà encén les faldilles del pas) 
Què fas, tabalot! –diu en Filemón tot abocant l’aigua de la pila d’aigua beneïda sobre les flames.
Els dos van ràpid a cercar al Cap confrare, han de avisar-lo del que es proposa el Pedro.
En Mortadelo es disfressa de portador i es cola sota el pas mig cremat, al donar-se la volta, fa caure la talla que encara estaven assegurant i tota la Germandat es posa en moviment.
És l’hora de dir-los la veritat. A duo els nostres dos detectius criden: "Conspiració contra la Susana! Pedro ataca!" I canviant-se la disfressa per la de ratolí, s’esmuny portes enfora, seguit del Cap, que explica que ha salvat la confraria de ser posseïda peels seguidors de Pedro.
Altre cop la T.I.A. ha fet la feina.

Imma Cauhé



“ZIPI i ZAPE” AL POBLE DELS SEUS PARES
(Pulgarcito: Josep Escobar)


Era de nit, tot el poble dormia. Zipi i Zape van sortir de casa sense fer gens de soroll. Darrera d’ells, mort de son, anava el seu cosí, Sapientin. L’havien obligat a anar amb ells i estava mort de por.
Van arribar, sense cap entrebanc, al magatzem on el forner  guardava la llenya.
—Dóna’m el rossinyol, Zape. 
Zipi, en un moment, va obrir el cadenat.  Se’l va guardar a la butxaca.
—Ara, on anem? —va preguntar, amb veu tremolosa, Sapientin. 
—Al magatzem del vins —van contestar els dos bessons.
Allí van repetir l’operació i van canviar el cadenat pel del forner. 
Van fer el mateix a la botiga dels queviures i a l’estable de les vaques. Aquest últim cadenat va acabar a cal forner.
L’endemà el poble estava molt i molt esverat. La botiga no podia obrir, al forn no hi havia pa, no es podien carregar les botes de vi al camió i les vaques no deixaven de bramar.  Aquell matí no les havien munyit!
Tothom corria d’un lloc a l’altre provant els seus cadenats. Al migdia va tornar la calma.
Mort de soy i plorant, Sapientín va contar a la seva mare, la Miguelita, que no havia dormit aquella nit...                
El senyor Pantuflo volia que els seus fills treballessin tot l’estiu i, sense cobrar, al forn, als queviures, als vins i amb les vaques.
—NOOO!!! Va ser la resposta de tots.

Magda Ábalos 



“MELITÓN PÉREZ” ES VOL CASAR
(TBO: Benejam)

 Amb bastó i barret anava pel món, una mica despistat, el petitó  Meliton Perez. Sempre li passaven coses absurdes, però ell no s’immutava, diguem que no era massa espavilat.
Un dia va pensar que necessitava ulleres perquè les coses les veia massa petites quan estava a 300 metres lluny. Se les va emprovar i tot es va engrandir miraculosament. 
En Meliton un dia va decidir que es volia casar. Es va posar el barret, el bastó i les ulleres màgiques, i se’n va anar a passejar a veure si trobava alguna noia prou maca per a ell. De lluny en va veure una que era de la seva alçada i tenia un bon cosset; la va seguir  i va veure on vivia. 
Li va començar a enviar unes cartes d’amor tan maques  que la noia (que mai ningú li havia dit res d’estimació) se’n va enamorar. Van quedar per trobar-se. En Perez, sense ulleres, va veure una dona petita, escarransida i arrugada que se li atansava:   “Sóc jo, amor meu!”
En Meliton és va posar les ulleres màgiques i s’hi va casar.

Maria Àngels Colom



“ANA-EMILIA Y SU FAMILIA” ESCRIU RODOLINS
(TBO: Isabel Bas) 

 El meu nom és Ana Emilia 
i visc amb la meva família.

Diuen que soc obstinada
i una mica entremaliada.

Ara us explico la meva actuació
i veureu que tenia tota la raó.

Jo volia tenir un gat,
cosa pròpia de la meva edat.

Els pares em van dir que no,
però jo els volia fer canviar d’opinió.

El meu amic Agustí
em va trobar un ratolí.

El vaig deixar anar al menjador,
i tots van xisclar de por.

El pare el va empaitar, coratjós,
però el ratolí va tocar el dos.

Com que no sap on s’ha amagat ,
el tenim molt preocupat.

—Pare, el gat que demanava jo
podria ser la solució!

—Sí, res millor que els felins
per atrapar ratolins!

I ara tinc a casa un gat,
però sempre està enfeinat.

Montserrat Vallès


"Escriure una història  d'un personatge del TBO o d'altres historietes", proposta de treball de maig.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris apareixeran després de la revisió