Homenatge a Ramon Casas (1866-1932)

EL DESCANS DELS CICLISTES 

Havien sortit a primera hora del matí. Era diumenge. Des de Gavà a Sitges, volien arribar a l’hora de l’aperitiu.

Anaven un rere l’altre, a bona marxa. L’aire del matí era fresquet, ja s’aniria escalfant. Encara érem al mes de maig! A l’inici de les costes de Garraf la magnitud del mar els va sobrepassar. Era un paisatge èpic. A mida que pujaven, la carretera i les seves voltes els mantenia en tensió. Els carros i els pocs cotxes que passaven els feia arrapar-se a les fosques parets de la muntanya. Suaven.

Van veure un descampat i una figuera majestuosa. Es van parar i van seure a l’ombra. Uns minuts de descans no els vindrien malament. La noia estava molt maca amb les galtes ruboritzades per l’esforç.

Una altra vegada sobre les rodes. Olor de mar, color de mar; corbes i més corbes. Per fi, van veure, al sortir d’un revolt, la silueta  de l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla. Ja hi eren.

Van baixar, volant, els carrers de la vila. A la porta del Cau Ferrat es van trobar la colla del Rusiñol, que petaven la xerrada. Quina una en devien portar de cap!

Asseguts a la terrassa d’en Pitu, prenent el millor vermut del món, van pensar que no seria l’última vegada que farien aquesta excursió!

Magda Ábalos

LA COTXERA

(APARICIÓ INESPERADA)

Cap a l’any 1900, el més conegut mitjà de transport era la tartana. Aquell petit poble de Moià va veure’s sorprès per un soroll que provenia del camí; un núvol de pols s’aixecava i s’aproximava molt ràpid, cap cavalleria podia anar tant de pressa.

Els primers que ho van veure van ser la quitxalla que jugaven a l’era, i corrent i cridant anaven de casa en casa proclamant la notícia.

—Un carruatge sense cavalls! Fa soroll! Fa fum! Fa molta pols!

Tots els habitants del poble sortien per a veure què era allò que embogia els petits.

—Com hi ha déu que això és cosa del diable!— deien alguns.
—Quines coses inventen!— comentaven els altres.
—Així ara ja no necessitarem animals! 

—Jo n’havia vist a la capital!— exclamaven els més avantguardistes.

Els dos homes que anaven dins d’aquell vehicle estrany van voler parar uns dies en aquell poble i es van instal·lar a la fonda, dins la cotxera fins ara utilitzada només per carruatges de tir. Va ser per primer cop garatge per al cotxe.

Tots els veïns del poble i els habitants de masies properes varen voler passar a veure aquella novetat, i es va crear gran expectació tant pel cotxe com pels seus pintorescos viatgers que portaven abrics de pells, barrets extravagants i fumaven. Tothom s’admirava de veure’ls com es posaven a qualsevol racó al davant d’un llenç blanc i, amb molta traça, donant-li color, el transformaven en un esplèndid quadre.

Imma Cauhé

RAMON CASAS I PERE ROMEU

El nas d’en Ramon gairebé toca el terra i el d’en Romeu ens mira punxegut i descarat. Tots dos s’esforcen a tirar endavant un tàndem de bicicleta. Tenen tard, s’han de trobar amb uns amics als Quatre Gats per beure i xerrar, de pintura i d’art? Ves a saber. El més segur és que parlin de dones i de bajanades.

Els carrers de Barcelona estaven tranquils i en un giravolt, en Pere, que anava amb l’esquena quasi dreta i badant, va deixar de pedalar per mirar aquella noieta que passava per l’altra banda del carrer. En Ramon ja no podia més, les cames li van fer figa, van perdre l’equilibri i cap a terra els dos nassos!

Quan varen arribar a peu al restaurant (el tàndem se’ls havia espatllat) estaven cansats i enfadats. En Ramon li va dir que es venjaria d’ell en una pintura on es veuria ben clar qui era el treballador i qui era el gandul. A més, recordaria al món que:

“Per anar amb bicicleta no es pot dur l’esquena dreta”

Maria Àngels Colom

GARROT VIL

Era l´any 1890 i en Pere Coll estava empressonat als calabosos del Castell de Montjuïc. Ell, junt amb altres companys obrers d´una important fàbrica tèxtil de Barcelona, havien fet esclatar una bomba al pas d´un cotxe oficial. Al governador, que hi anava dins, no li va passar res, però al  carrer hi van morir vuit persones que passaven per allà al moment de l’explosió. Molt aviat va ser capturat i després d´un judici molt rapit va ser condemnat a la pena de mort. Morir al garrot vil.

En Pere, de sde feia temps, pertanyia a un grup anarquista que volia fer canviar la situació, molt malmesa, de la classe obrera, així com també anaven en contra de la burgesia, propietària de les fàbriques. 

En arribar el dia de l’execució, es va congregar a la plaça molta gent, familiars, guàrdies i encaputxats,  membres de la Confraria de la Sang. Quan el van asseure a la cadira per ajusticiar-lo amb el garrot, encara va tenir forces suficients per cridar: Visca la República Catalana!

Roser Casaramona

NOIA DEL MOULIN DE LA GALETTE

Espero avorrida, a l’interior d’un cafè, un amic pintor. Dissimuladament  dono un cop d’ull a la gent. Descobreixo, a poca distància de mi, una jove amb  faldilla llarga i brusa vermella, la mateixa indumentària que porto jo. Va pentinada amb castanya alta i tres flocs que li cauen a sobre el front i les temples. L’observo amb sorpresa, però ella no repara en mi. Està asseguda sola i mira, amb expressió de tristor o preocupació, cap a la porta del local esperant algú que probablement no vindrà. Te a la mà dreta un cigar havà i sobre la taula una copa de licor.

Aquesta similitud entre les dues em produeix inquietud. M’aixeco i em col·loco al seu costat. Sembla que no s’adona que anem vestides i pentinades igual.  Em mira, però no sé si em veu.

Dec estar sota els efectes de l’absenta que he begut?  Intento tranquil·litzar-me i penso: “Si, segons la física quàntica, un electró pot estar en dos llocs diferents alhora, per què m’ha d’estranyar que aquest fenomen pugui succeir també amb les persones? “

Maria Teresa Naval

BRUSA  VERMELLA

És una dona bella i jove. Una cabellera abundant corona la seva testa. Vesteix elegantment:  una ampla faldilla negra i una brusa vermella de màniga llarga, gens escotada. Recolza el braç sobre la tauleta i amb el palmell de la mà mig acaricia el mentó. Una copa de vi, solitària,  espera que s’hi acostin uns llavis àvids de frescor. No s’adona del bullici que hi ha a la sala contigua perquè les seves cabòries la porten ben lluny. S’endinsa en els seus pensaments…, en els records i en les vivències. Tant de bo es poguessin seleccionar!

Emília Brias

JOVE DECADENT

  

Recordava perfectament el moment en què aquella sensació havia començat. Va ser un matí quan es va despertar, que es va sentir envaïda per una gran tristor, sense tenir motius, com un sentiment nou a la seva vida. Era un estat que no recordava haver tingut mai. La vida sempre havia estat fàcil. Tot allò que volia ho tenia al seu abast i cada dia hi havia nous al·licients divertits per aixecar-se cada matí amb força alegria. La situació econòmica de la seva família li permetia tenir projectes diaris que omplien el seu mon de felicitat.

Però allò, aquella angoixa, la va sorprendre sense estar preparada i se la va mirar amb deteniment mentre la sentia roent al seu interior. Estava tirant de la seva voluntat cap a un forat fosc i desconegut i per un moment va pensar que se l’engolia.

El seu cervell l’avisava: ¡Lluita, surt!, però ella no estava acostumada a fer-ho. Sempre havia estat tot tan fàcil...  I es va encongir al llit impregnant-se d’aquella substància que li robava les forces.

Des d’aquell moment, tothom deia que l’Alice havia canviat molt de feia un temps. S’ha havia tornat decadent , que vivia una vida disgregada i criticable, sense tenir en compte la bona posició de la seva família i que, potser,  les males companyies l’havien portat a aquest estat.

Dolors Álvarez

INTERIOR A L’AIRE LLIURE

El cafè es massa calent; mentre el remeno perquè es refredi miro l’Eduardo, ell ja se l’ha pres i ara està endormiscat a l’escalfor del sol. Ja comença a arribar el bon temps i s’està a gust al pati de casa que jo tant m’estimo. 

Tot i que tenim temps no podrà fer una becaina gaire llarga que aquest vespre ens esperen uns amics per celebrar el seu aniversari de noces.

Oh, que maques que són les flors que ha dut l’Enriqueta del mercat. He de dir-li que s’afanyi a planxar la jaqueta del senyor, que aquesta roba de fil d’entretemps s’arruga molt i l’Eduardo encara s’ha de canviar. Jo em posaré el vestit blau, la Mercedes encara no me l’ha vist i així semblarà que l’estreni per la seva festa. Segur que tindrem un bon sopar si el fa la cuinera francesa que sempre ens sorprèn amb receptes noves portades de París..

Cada dissabte passa el mateix: espero la sobretaula, que som sols per parlar amb ell, i sempre acaba adormint-se i jo em quedo donant voltes als meus pensaments, sense poder explicar-li això que em rosega en secret però no trobo el moment per dir-li. Encara que potser no és tan important que ell ho sàpiga i pot quedar només per a mi. Decidit, ja que tampoc hi mostra interès no n’hi parlaré.  Ara aprofitaré la pau d’esperit  per assaborir el meu cafè. 

Maria Carme Valios

SORTIDA DE LA PROCESSÓ DEL CORPUS

La processó del Corpus era com un conte. Tot bonic: la música, la gent molt mudada i les nenes i nens que havien fet la Comunió aquell any desfilaven acompanyant les autoritats locals. Però a mi, i per sobre del sentit religiós que tenia tot aquell enrenou, el que més m’agradava era mirar l’ou com balla. Es muntava davant de la botiga de regals de cal Bausili a Sant Feliu, propietat de la Teresa, una dona encantadora que en sabia tant de vendre que tothom en sortia content.

L’ou con balla és una tradició que té lloc a diverses poblacions de Catalunya el dia de Corpus Cristi. Consisteix a col·locar un ou buit, amb un punt de cera per tapar el forat  pel qual s’ha buidat, sobre el raig d’aigua d’un brollador d’una font, de manera que giravolti sense caure. La font es guarneix amb moltes flors i fruites del temps, com les cireres amb les cuals es cobreix la tassa de la font. És un conjunt d’aigua en moviment, equilibri i colors que em fascinava.

Cada any la diada de Corpus em torna a la meva infància.

    

Montserrat Ballester